Vins de Catalunya

Amb un lleu toc de 1-octen-3-ol

2012-01-24T20:05:00.006+01:00

L'anàlisi sensorial del vi pot semblar com un pou sense fons, fascinant i tenebrós al mateix temps, inabastable en tota la seva immensa profunditat. Hi ha química, bioquímica i neurociència, hi ha psicologia, fisiologia i biologia. Tot l'espectre entre les ciències exactes i les ciències del comportament, passant per l'agricultura i l'edafologia, hi intervenen, i sembla que estiguem en presència d'una disciplina en que el nostre coneixement sigui extraordinàriament prim, talment com unes poques taques d'humitat en l'immens desert de les nostres ignoràncies.

Malgrat la basarda que podem sentir quan ens aboquem a aquest món, aprendre alguna cosa elemental sobre aquesta ciència és factible i és interessant. És per això que estic molt content d'haver llegit el llibre Vi, Cos i Cervell de Ramon Viader i Guixà que acaba de publicar l'Institut d'Estudis Catalans en la seva col·lecció de monografies de les Seccions de Ciències.

Hi he après, entre moltes altres coses, que l'aroma del vi és el resultat de les interaccions d'un miler de substàncies amb els nostres òrgans olfactius i, en definitiva, el resultat de la interpretació que fa el nostre cervell d'aquestes interaccions. Cal tenir present, a més, que cadascuna d'aquestes substàncies pot produir efectes ben diferents segons la concentració —el cinamat d'etil fa olor de cirera, de curri o de caramel, depenent de la concentració— i segons la presència d'altres substàncies —la percepció salada es converteix en amargant quan hi ha certs anions diferents del clorur.

També he après en aquest llibre l'extrema dificultat que comporta el voler assolir certeses científiques a partir del nostres sentits. Com diu en Ramon Viader (p. 61): hom tendeix a veure el que desitja o el que es pensa que veurà. Tota l'obra és plena d'exemples de la facilitat amb que ens deixem enganyar pels nostres sentits, com en aquest cas que s'explica a la p. 17:

"A Bordeus, cinquanta-quatre degustadors, entre els millors estudiants de la Facultat d'Enologia, varen ser sotmesos a una prova. Tastar un vi blanc i un altre de negre, només que el vi negre era el mateix vi blanc però tintat. En el vi blanc varen trobar mel, aromes florals, etc., mentre que en el vi negre notaren cacau, tabac, certs aromes animals, etc."

Si aquests "millors estudiants" van caure plenament en aquest engany, què no ens ha de passar als tastavins ineptes, com ara jo mateix?

Certament, el punt més negatiu d'aquest llibre és que ens pot dur a un absolut desànim, a pensar que tot el que sentim quan tastem un vi excel·lent no és més que fantasmes de la nostra imaginació.

Quan trobo que l'autor d'aquest llibre admirable comença a perdre els papers és quan —empès pel seu zel científic— s'afalcona amb duresa contra tot tast i contra tot tastador que no s'ajusti a la més estricta ortodòxia dels estàndards químics. A la pàgina 186, aquest menyspreu es posa plenament de manifest. Parla dels "quiromàntics de l'enologia" els "pseudotastadors" que no publiquem altra cosa que "un reguitzell de bajanades", de manera que "basta llegir una sola pàgina d'algunes revistes de divulgació de vins per constatar les ximpleries que s'hi diuen". I posa exemples —que a mi, francament, em semblen ben inofensius. S'acarnissa amb un enòleg que parla d'"aroma de sella de muntar" en lloc de referir-se, amb més propietat, al 4-etilfenol. A continuació, a les pàgines 193 a 202, l'autor ressenya els 49 únics termes que, aquests sí, estan autoritzats internacionalment per a descriure els vins segons la norma ISO 5492:1992.

Si he de ser franc, la meva admiració per la ciència de l'anàlisi sensorial del vi disminueix molt després de llegir aquests estirabots de les pàgines 186 i 187. Si ens els haguéssim de creure, totes, absolutament totes les notes de tast de les persones que més respectem en el món del vi quedarien desqualificades.

Fent una analogia, jo recordaria que, des d'un punt de vista científic, no hi ha "sons nocturns". Però això no invalida que hi hagi 21 obres de Chopin que tots anomenem "nocturns".

En quedaré, doncs, amb una frase de la pàgina 59 d'aquest mateix llibre:

...seria més adequat parlar de "com hom sent un vi" que no pas de "com és aquest vi". Un vi és només per a una persona determinada.

El vi d'ara i el vi de demà

2012-01-18T19:20:00.010+01:00

Avui he comprat una ampolla que em diuen que no hauria d'obrir fins d'aquí a uns dotze anys.

Sense proposar-m'ho, sumo dotze anys als que tinc ara i m'imagino tot aquest temps que vindrà —en el millor dels casos. L'ampolla, en un racó del celler, anirà madurant, anirà harmonitzant-se amb el pas del temps. I jo? Mentre camino cap a casa amb l'ampolla a la ma penso en el meus sentits que, inevitablement, s'aniran debilitant: L'olfacte cada cop menys acurat —mai no ho ha estat gaire—, la memòria feta de deformacions i tòpics, la mirada prèsbita, el gust basat més en el costum que en les sensacions reals...

Qui i quan es beurà realment aquesta ampolla desitjable que ara he dipositat al celler? El vi, trobarà un bevedor que pugui apreciar-ne les virtuts? Algú que recordi aquest moment en que jo vaig convertir-lo en un vi eventual, incert? El propi vi, haurà desenvolupat realment aquestes propietats conjecturals i, fins i tot, dubtoses? Per què fem aquests exercicis de prepotència —com si fóssim immortals?

Comprar una ampolla que no beurem fins d'aquí a molt temps —potser mai—, indica una certa morbositat? La de sentir-nos envellir en paral·lel al vi, però en sentits oposats? O potser, ben al contrari, és tota una afirmació de que creiem en la vida, de que no ens sentim covards ni decadents?

Arribo a casa i busco un vi que m'allunyi d'aquestes cabòries, un vi que no exigeixi exercicis de filosofia existencial. Penso en Can Ràfols dels Caus i la seva nova línia de vins que du el nom de Terraprima, un nom que fa referència a un terrer rocallós, prim de terra, que es troba a tocar de les vinyes de la finca i estava destinat a convertir-se en una pedrera. El Terraprima negre 2007 és fet amb cabernet franc, garnatxa i sirà i està criat en roure francès. El nas és atractiu i equilibrat (ni pebrots ni verdor) amb força fruita i un puntet —diria— mineral, rocós. A la boca és fresc i amb força caràcter, corpulent i dens, net i honest, saborós i directe. No té ni un gran recorregut ni una gran complexitat, però el bec amb plaer. El Terraprima blanc 2010 potser encara m'agrada més. És un cupatge de xarel·lo i riesling, molt ben trobat. És subtil, elegant i fruitat, amb notes de pell de raïm i una acidesa fresca. Entra a la boca magníficament, equilibrant untuositat —discreta— amb frescor. La unió del cos i l'estructura del xarel·lo amb l'acidesa, mineralitat i perfum del riesling, em semblen un maridatge encertat.

L'altra ampolla —la dels dotze anys— seguirà existint en aquesta mena d'univers d'incertesa quàntica...

Beure dels llibres

2012-01-12T17:54:00.005+01:00

El How To taste de la Jancis Robinson és un text que té força interès, però que no pot amagar que va ser escrit fa trenta anys —encara que la portada inclogui la menció "completely revised & updated"— ni tampoc pot amagar que està escrit des de l'ortodòxia britànica. Em refereixo a que dóna per sabut que l'objectiu final d'educar el tast ha de ser poder encertar a cegues la collita i el château d'un bordeus. És admirable que hi hagi persones que siguin capaces de fer això, però jo crec que el nombre de bons aficionats al vi que no aspirem —gens ni mica— a realitzar aquestes proeses és immensament majoritari.

Dit això, és a dir, acceptant aquest biaix, cal admetre que aquesta "guide to enjoying wine" està escrita en un estil molt àgil que incita a la lectura, i conté una informació que, sense ser excessivament sofisticada, dóna de manera prou clara uns esquemes bàsics que més d'un tastavins inexpert (jo mateix) trobarà escaients i útils.

El llibre conté un gran nombre d'exercicis pràctics que —ai las!— requereixen vins força difícils d'aconseguir aquí on som. En resum, crec que aquest llibre es situa pel damunt de moltes mediocritats que hi ha a l'apartat de vins de les nostres llibreries, i estic content d'haver-lo llegit —i rellegit.

Catalunya i els seus vins només apareixen dues vegades en l'obra de Robinson. Quan parla de la garnatxa diu que "it is particularly important in Priorat and Navarra". Quan parla de vins escumosos, cita el cava, però l'adjectiva amb "particularly frothy" que, fins on jo puc entendre, és francament pejoratiu. Què hi farem!

El que em faria il·lusió, el que m'agradaria de debò, és que alguna persona capacitada escrigués un llibre com aquest des de l'òptica del tastavins català. Un llibre que, sense oblidar el sistema de referència del món dels vins del món, donés pautes per a conèixer, tastar, valorar i classificar els vins catalans, per tal de poder-ne gaudir amb més plenitud. Un How To Taste on l'origen de coordenades no fos Londres sinó Barcelona (o Porrera, o Vilafranca...). Un llibre que ens guiés a l'hora de comprendre i discernir el macabeu i el xarel·lo, la garnatxa blanca i el monastrell, el roure francès i el castanyer, el sauló i la llicorella, la carinyena i el sumoll, les vinyes de coster i les de terrassa... totes aquestes coses que la Jancis Robinson no ens explica pas.

Retorn a Encús

2012-01-05T17:28:00.012+01:00

He tornat a pujar a Encús, força temps després de la meva primera visita a aquest celler que domina la Conca de Tremp. En aquella ocasió, el celler tot just iniciava el seu projecte engrescador i eren pocs els que coneixien els seus vins singulars —només l'Ekam i el Taleia eren ja una realitat. L'article que vaig publicar en aquest bloc, sigui per la mecànica de Google o, més probablement, per l'interès que els vins d'Encús suscitaven, és un dels més llegits —un dels més visitats— de tots els que he escrit fins ara.

He retornat a Encús en un moment en que ja és del tot superflu voler "descobrir" aquest celler: el seu prestigi està ben establert per una sèrie de vins impressionants, de molta personalitat. Aquesta nineta dels ulls de Raül Bobet segueix un camí d'excel·lència i exigència, amb unes idees molt clares. I tot està al servei d'aquestes idees. L'elecció del terrer i de les varietats, la construcció d'un celler amb criteris estrictes de baix impacte ambiental, la tecnologia al servei de la puresa, la recerca de l'expressió més fresca, el seny i la rauxa. I parlo de rauxa amb ple coneixement: quin altre terme s'escauria millor a la voluntat de vinificar en els cups centenaris excavats a la roca que hi ha a Castell d'Encús?

He tornat a Encús i ara he tingut la sort de poder enraonar amb la Mireia Taribó (Premi Jaume Ciurana d'enologia). Com tantes vegades, la boira cobria la Conca i nosaltres ens trobàvem enmig de les vinyes, per damunt del nivell dels núvols, en un dia clar de finals de tardor, encarats a la Serra del Montsec. He tornat a visitar els famosos cups i la Mireia em confirma que, tanmateix, una part dels vins del celler ha fermentat en aquests cups ancestrals. Parlem de què poden aportar aquestes pedres: estabilitat tèrmica natural? minerals? microorganismes? alguna estranya força biodinàmica? Una copa de sirà fermentat en aquests cups atura totes les meves elucubracions: no sé pas què tindran aquestes roques del Castell d'Encús, però en aquesta copa hi vaig trobar una complexitat d'aromes que no hauria imaginat.

Finalment, tastem els vins de la collita actual, és a dir, 2010 per a tots els vins del celler menys per al Quest del que tastem la collita 2009. L'Ekam 2010 —un nom en sànscrit per a un riesling amb una mica de botrytis— és perfumat, fresc i molt atractiu; el Taleia 2010 —sauvignon blanc i semillon fermentat en roure i criat amb les mares— és complex, transcendent i elegant i fa l'efecte de poder créixer molt a l'ampolla: em sembla fascinant; el Thalarn 2010 —sirà parcialment fermentat en els cups de pedra d'Encús— necessita encara una bona estada a l'ampolla per acabar d'equilibrar totes les (abundoses) potencialitats sensorials que conté; l'Acusp 2010 —el pinot noir d'Encús— m'impressiona per la seva fresca delicadesa, pel seu flaire suggerent de flors i fruites múltiples, per la seva personalitat. Quan tasto el Quest 2009 —els dos cabernets i també petit verdot— i constato que m'agrada molt, no puc deixar de recordar que la collita 2008 d'aquest vi va ser considerat com un dels pitjors vins de Catalunya en una certa publicació (plena de llums i ombres).

Si hagués de triar dos vins, em quedaria amb el subtil Acusp i l'elegant Taleia (= dèria) i deixaria que s'anessin fent a l'ampolla durant un parell d'anys. Però, tanmateix, no vull haver de triar i acabo comprant tots els cinc vins de Castell d'Encús: Carpe Diem!

... i el vi, posat a taula,...

2011-12-26T20:59:00.006+01:00

Dels vins que he dut a taula en aquests àpats de Nadal n'hi ha un que hauria de sortir en aquest bloc. Al mig de la taula hi havia un bon pollastre, rostit amb paciència i amb abundància d'albercocs, prunes, dàtils i altres delícies, opulent de canyella i comí, clàssic i desitjable. I també hi havia una ampolla de Coma d'en Pou 2004, de mida màgnum.

Sempre que tasto alguna cosa de Bàrbara Forés, m'agrada, i sempre em reca no tastar els seus vins més sovint. El record del formidable Coma d'en Pou 2001 que vaig obrir fa mesos em va incitar a escollir aquest màgnum del 2004 —que hauria merescut tenir una vida força més llarga— i el vi no m'ha decebut gens. És un vi que "feia Nadal", perquè era potent, saborós i sòlid, molt plaent en el tast desacurat que aquests àpats generen i, al mateix temps, era un vi que es deixava llegir a un segon nivell i, aleshores, apreciar-ne les virtuts menys òbvies.

És un vi d'aromes suggeridores, molt madures i potents, des de la fruita —confitada, com la que hi havia al rostit— a l'herba (ben entesa) i a la fusta (justa). A la boca, sense deixar de ser corpulent, era equilibrat, mel·lós, gairebé vellutat i, al mateix temps, dens i fluid, allargat, embolcallant, molt madur, persistent. Era millor aquell 2001? No ho sé pas. Fins on podria arribar, aquest màgnum, si li donéssim temps i temps? No ho sabré mai. Tant se val! Avui, la qualitat d'aquest gran vi de la Terra Alta ens ha acompanyat i potser ens ha servit per aconseguir —com deia Pla— afinar els sentits i el gust, evitar el ridícul, suscitar l’amor, enriquir la comprensió, avivar la vida de l’esperit, fomentar la bondat, enriquir la sensibilitat... Fer Nadal com cal.

Blanc de negre pirinenc

2011-12-23T18:08:00.008+01:00

Finalment, la primera collita dels vins del Batlliu de Sort és al mercat. N'hi ha poques ampolles i, per això mateix, aquests vins d'aigües amunt de Collegats —un de blanc i un de negre— no seran pas fàcils de trobar. El nom que duen és Biu i la presentació —etiqueta elegant i, evidentment, ampolla borgonyona— és atractiva i molt neta. El fet que es tracti dels primers vins d'una comarca com el Pallars Sobirà i, també, la singularitat de l'elaboració i l'estil, em feien esperar amb delit el moment de poder tastar-los en la seva forma definitiva. En un article anterior ja vaig parlar de les característiques d'aquest nou celler i de la impressió que em van causar els seus vins quan encara s'estaven acabant d'arrodonir al dipòsit. Ara puc parlar del vi embotellat, d'aquesta primera collita de Biu blanc 2010 i Biu negre 2010.

La varietat, en tots dos casos, és la pinot noir i la criança s'ha fet sense fusta. El Biu negre 2010 té, per ser un pinot, un color força dens, i el nas és agradable, amb sensacions fresques i elegants, i una bona dosi de fruita a la punta de la llengua. Diferent, saborós i llaminer, ens fa pensar en l'extrem sud de la Borgonya —Givry, Mercurey,...— si bé aquest negre de Sort és encara una mica primet i no té pas una notable complexitat. Com que es tracta de la primera collita d'unes vinyes joveníssimes, crec que caldrà estar atents a l'evolució d'aquest projecte singular.

Ja he dit que el Biu blanc 2010 és fet amb pinot noir i és, per tant, un autèntic blanc de noirs. Només dient això ja veiem que estem davant d'un vi del que tenim pocs referents per comparar-lo. No hi ha pas gaires vins blancs fets amb pinot noir! Em refereixo, és clar, a vins blancs tranquils, perquè ja sabem que el Champagne sí que conté —en major o menor proporció— pinot noir. Em falten, doncs, referents per poder situar aquest vi català estrany i atípic que, fàcilment, ens durà records de Champagne, de xerès fino, d'aquell "vi taronja" de Recaredo que vaig tastar un dia...

Què us diré d'aquest blanc? D'entrada, m'interessen aquests vins off topic com un estirabot perquè et fan replantejar esquemes i prejudicis. És un blanc subtilment daurat amb reflexos vermellosos evanescents; és dens al nas, fins en podríem dir acaramel·lat —però no pas dolç—; entra a la boca amb un volum molt gran, amb notes lleument meloses i amb acidesa, per acabar amb un punt amargós. Tot plegat dóna una mica de sensació d'anarquia i s'hi pot llucar alguna tendència oxidativa que pot provocar rebuig en certs paladars ultra-ortodoxos. Però el volum i l'atac llaminer i ple d'aquest vi iconoclasta no els hem de menystenir. Només convidaria a tastar-lo a algun bon amic d'esperit obert i inquiet.

La llei de la gravitació: dues demostracions

2011-12-16T21:41:00.007+01:00

Tornar a tastar un vi que, en el seu dia, em va enlluernar, comporta una certa sensació d'inseguretat. D'una banda, hi ha una expectativa de gaudi, una il·lusió de retrobar un vi delitós. D'altra banda, hi ha la temença que els elogis que vaig publicar en un determinat moment, ara em facin envermellir de vergonya.

Fa un parell de dies vaig obrir una ampolla de Saó blanc 2009, del celler Mas Blanc i Jové, i aquests sentiments d'inseguretat que he comentat van esvair-se immediatament. Segueixo pensant que es tracta d'un vi blanc de qualitats sòlides i seductores. Potser ha evolucionat en aquests mesos cap a una bellesa més serena, potser ha perdut una mica de força per guanyar una mica de perfecció. El cas és que aquest vi penetrant, net i deliciós m'ha tornat a enamorar. Hi ha una lleu complexitat feta de fruita blanca i torrats lleus, un acurat equilibri entre les notes àcides i les notes afruitades, una expansió en les tres dimensions: pes, volum i longitud. És viu i amorosit, subtilment untuós (dlc-iec: d'una dolçor penetrant, insinuant) i embolcallant, sense perdre la linealitat. Francament bo. Potser és el nostre millor macabeu.

El contrapunt a aquest blanc opulent l'ha donat un xarel·lo del Penedès que es mou en un espai de característiques pràcticament ortogonals a les del Saó. Parlo d'un vi blanc de nom seductor —si més no, per a un científic com sóc jo. Es diu Principia Mathematica 2010 i és obra del celler Alemany i Corrió. Suposo que el nom del vi fa homenatge a l'obra magna de Isaac Newton, però no puc saber quina idea tenien al cap la Irene i en Laurent quan van escollir aquest nom. Vaig conèixer l'existència d'aquest vi en un tast vertical de Sot-Lefriec que ells van presentar, deu fer poc més d'un any. Poc temps després, vaig aconseguir-ne una ampolla —n'hi ha poques— i ara l'he oberta per acompanyar, fent duet amb el Saó, un bell turbot.

No puc tastar aquest Principia Mathematica sense pensar en la Borgonya. No diré pas que el vi "sembli un borgonya", però sí que crec que el vi es pot mesurar amb paràmetres borgonyons. El nas és subtil i delicat, cítric en un primer moment per deixar pas a diverses coses amagades i elegants més endavant. Les notes de criança són d'una puresa atípica. Entra a la boca com una bombolla, però després es va allargassant amb molta netedat. Estricte, lineal, d'exacta acidesa, d'equilibri newtonià, inequívocament xarel·lo. Exigeix atenció i concentració. Ara que l'ampolla ja és buida, em pregunto quina insospitada evolució podria haver tingut, si jo hagués estat capaç d'esperar uns anys...

E cascú pot plantar vinya axí com Noè

2011-12-12T23:07:00.004+01:00

Tothom qui vol plantar vinya deu podar los mayols que deu metra en luna vella, ço és passada la plena hun dia o dos, com pus prop més ne val...

Així comença el segon paràgraf del llibre primer del manuscrit 754 de la Biblioteca de Catalunya, que és un tractat d'agricultura català del final del segle xv. Tot aquest llibre primer està dedicat a les feines de la vinya —com s'han de fer i en quin moment s'han de fer. Més endavant, el llibre sisè tracta de fer vins e conservar aquells e que li són corromput e affollats que tornen a la primera bonesa.

Aquest manuscrit té un interès lingüístic molt gran i acaba de ser publicat com a primer volum de la col·lecció Scripta (Publicacions de l'Abadia de Montserrat). L'edició és de Xavier Luna (Universitat Autònoma de Barcelona) que, a més de tenir cura de la transcripció i interpretació del text, inclou una introducció, un centenar llarg de notes a peu de pàgina i un glossari, per tal que els que no tenim prou expertesa en aquestes qüestions filològiques puguem, fins a un cert punt, treure l'entrellat d'aquest text tan curiós.

El que caldria fer ara, el que m'agradaria poder llegir, fóra un estudi d'aquest text des del punt de vista de la viticultura i l'enologia modernes. Jo no sóc pas capaç de fer aquesta feina, però sí que puc, en aquest bloc, fer esment de l'existència d'aquest text —a veure si algun dels meus lectors s'engresca a fer aquest estudi— i, també, recollir algunes de les coses que podem llegir en aquest Libre de plantar vinyes e arbres... del segle xv. Com són aquestes:

Exobrir deu hom les vinyes aprés que són veremades car de les bones laurons que hom los pot fer és lo exobrir.
Tot podar se deu fer en la luna vella. E deu-se hom gordar que no pot hom en lo jorn que és plena. [...] Mas pessat aquell dia és bo lo podar tota hora e com pus prop és de la plena val més lo podar.
La podahó de la luna vella fa sarments e rahims grossos e bells. E la podahó de la luna nova fa molts rahims menuts e moltes serments sotils.
Cavar vinya deu hom de mijan giner tro a mijan ffebrer e encara per tot ffebrer, com d'equí avant borren les vinyes e no·y deu hom entrar.
Magencar les vinyes lo millor temps és mijant abril tro a X de maig.
En lo principi de maig deu hom espampotar o virbar les vinyes, ço és levar-ne los brots que·s fan en los ceps en los quals no hage rahims e lexar-hi los brots en què ha rahims e los que han a fer brocada en l'any vinent.
Ffemar vinyes deu hom com són novellament plantades, e aprés se poden femar de VI en VII anys.
En juliol no deu hom fer neguna cavahó ni laurar.
En una quarterada de vinya entren de exobrir tres hòmens, de podar tres hòmens, de cavar VII hòmens, a magencar tres hòmens.
Veremar vinya deu hom en luna vella per ço com lo vi se'n salva mils. Emperò guardar deu hom tota hora que en l'esperansa de la luna no pogués haver perill dels dits splets a collir.

Acabaré dient que en el llibre sisè hi ha un apartat que es titula Si volets fer vi que s'apella rosat de Belna i aquest Belna, segons en Xavier Luna, és el que avui dia coneixem com a Beaune...

Apunts d'excel·lència

2011-11-29T21:35:00.007+01:00

Hi havia el bo i millor del país —o, mes exactament, una part del bo i millor. Era la Festa de la Guia de Vins de Catalunya i s'hi podien tastar els vins més ben puntuats en la darrera edició de la Guia, que acaba d'aparèixer. Hi havia coses molt bones, vells coneguts, algunes novetats que jo no sabia que existien, vins diversos i, més enllà de preferències individuals, vins francament bons. Tots hi hauríem afegit algun celler, i també tots n'hauríem deixat fora algun altre —és natural i ho hem d'assumir així— però jo vaig acudir a la Festa sense parar esment en les puntuacions de la Guia ni tampoc amb cap ànim de controvèrsia.

L'espai —la Sala Roma del Camp Nou— era ben adient i tot convidava al coneixement i al gaudi. Vaig poder-hi passar una estona —força més curta de la que hauria desitjat i m'hauria calgut— i ara us puc presentar alguns apunts personals, subjectius i incomplets.

Vull destacar el macabeu de vinyes velles que du el nom Vinya del Tiet Pere 2010, un vi de l'Oriol Pérez de Tudela (el vi a punt) fet a Vilabella —potser el municipi de l'Alt Camp amb més proporció d'Aguadé's del país. Aquest vi —que no té criança en fusta— és interessantíssim, original, perfumat i complex al nas. Fresc, persistent i agradable, elegant i molt fi, de riquesa sorprenent. Ha estat una bona troballa.

L'altre vi blanc que va cridar la meva atenció va ser el Tros blanc 2009 de Portal del Priorat (un vi que, en l'article anterior, lamentava de no haver tastat). Es tracta d'un monovarietal de garnatxa blanca amb criança en bóta que, sense deixar de ser fresc, genera un grandíssim volum a la boca, i expressa amb contundència tota la força embolcallant d'aquesta varietat. Tastar-lo, paladejar-lo, assaborir-lo i sentir el seu pes a la llengua és un plaer. Ara bé, l'aroma em va generar alguns dubtes, perquè em va semblar que la criança es feia massa evident i em costa d'entendre si aquests petits matisos licorosos que hi vaig percebre podrien presagiar una vida més curta del que voldríem, una certa inclinació oxidativa.

Quin nivell d'excel·lència i de plaer que conté Els Escurçons 2008! Quin ventall d'aromes! Quina riquesa! Si el comparo mentalment amb la collita 2006, en aquest vi del 2008 hi trobo moltes més coses delitoses. Fresc, immens, llarguíssim, complex... Genera addicció. De fet, però, sembla que encara tingui molt i molt de camí per recórrer: una vida per davant que el farà, possiblement, encara més gran, més elegant, més arrodonit.

També vull parlar del Teixar 2009, el gran vi de Vinyes Domènech, que encara no ha sortit al mercat, però que ja vàrem poder conèixer en aquest tast. Em va impressionar la seva força i la profunditat de matèria que es nota que conté. No s'ha pas de beure ara —això és el que jo vaig pensar— sinó que se l'ha de deixar que es vagi fent, durant un temps que podria ser força llarg. Vi de guarda, indòmit, amb un pes de fruita impressionant que satura fàcilment els sentits. Amaguem-ne una ampolla al celler i l'obrirem d'aquí a deu anys...

I acabaré amb un negre que no em va generar admiració —com els dos anteriors— però sí que em va generar el que en podríem dir empatia. Un vi atractiu, saborós, elegant, un vi que no sembla un vi de país càlid sinó que té una certa delicadesa prima, una linealitat, una certa perfecció. També un punt d'aparent simplicitat. Parlo del vi de trepat que es diu Molí dels Capellans 2009, d'un celler de Barberà de la Conca que no conec, però que hauré de tenir en compte.

Vaig tastar altres coses, interessants i menys interessants, fins vaig tastar-ne algunes que jo mai hauria inclòs en aquesta mostra d'excel·lència. I també he de dir que vaig tastar algun vi que no sabria valorar... perquè hi havia un parell de cellers tan gasius que ben just em vaig poder mullar els llavis amb el seu vi...

Un màgnum de vi blanc

2011-11-25T18:23:00.024+01:00

Quins motius podem tenir per comprar una ampolla en format màgnum, per exemple una ampolla de vi blanc?

N'hi ha diversos. De fet, si ens ho pensem bé, potser creurem que hem de comprar màgnums força sovint. Per exemple, demà mateix serem sis a taula. Què passarà si obro una ampolla de mida "normal"? Doncs passarà que, quan hagi omplert les sis copes, l'ampolla quedarà buida i abans de començar l'àpat caldrà obrir la segona ampolla —una acció que no té mai el mateix interès que l'obertura de la primera ampolla.

Pensem-hi una mica més:

Un màgnum fa més patxoca. Convida més a parar esment en el vi, en l'ampolla i en el petit ritual d'obrir-la i servir-la. Com que l'ampolla és més gran i pesa més, hom és més conscient del que està fent quan serveix el vi.
Una ampolla de format gran dóna més sensació de cosa valuosa que dues ampolles de tres quarts. La idea d'obsequi és més evident. Pensem, per exemple, en la diferència entre dur a taula uns picantons o un capó de mida màgnum.
Un màgnum és més pràctic: S'omplen les copes i encara queda mitja ampolla; cal obrir una única ampolla en lloc de dos.
De màgnums n'hi ha pocs al mercat i, normalment, aconseguir el que et ve de gust pot requerir més esforç. Potser caldrà haver-lo encarregat, o haver-lo anat a buscar al propi celler. Per això mateix, dur a taula un màgnum demostra un major compliment als nostres convidats —o als nostres hostes.

Potser són avantatges protocolaris o socials, però no els hem de menystenir. El que és important és que en la mida màgnum també hi ha avantatges estrictament enològics. D'una banda, els cellers embotellen en màgnum els seus vins millors i, com a norma general, el format màgnum és un cert indici de qualitat. D'altra banda, la menor proporció d'aire en els màgnums respecte de les ampolles de tres quarts afavoreix una evolució més lenta del vi. És cert que aquest efecte és subtil i que jo no he tingut ocasió de quantificar-lo d'una manera rigorosa —he begut alguns màgnums excelsos, però mai no els he pogut comparar costat per costat amb el mateix vi i la mateixa collita en ampolla de tres quarts— però jo em decanto per creure que aquest efecte deu ser cert.

En el cas dels vins blancs, la tradició del màgnum és encara més inusual. Ara que a Catalunya tenim vins blancs de gran riquesa i elegància, vins blancs que poden evolucionar i que convé que evolucionin amb gran lentitud, ara hauríem de començar a cobejar els —pocs— màgnums de vi blanc que alguns cellers estan fent, de manera gairebé furtiva.

Com el màgnum de El Rocallís 2007 que he tastat fa poc: precís i elegant al nas, però amb un punt d'originalitat; voluptuós (dlc-iec: Voluptat: Complaença en els delits sensuals) i persistent a la boca; magnífic i engrescador (dlc-iec: que desvetlla l’entusiasme, el desig)

Com que falta poc per Nadal —i el Nadal és temps de taula gran i, per tant, temps de màgnums i qui sap si d'ampolles encara més grosses— he estat parlant amb diversos cellers que fan vins blancs que jo aprecio i he pogut fer una petita llista (segur que és força incompleta) de vins blancs que podem trobar, ara mateix, en format màgnum. Tots ells són vins blancs de grandíssima consistència, de virtuts inefables:

Improvisació i Nun, els meravellosos xarel·los de l'Enric Soler i l'Ester Nin a Cal Raspallet.
Taleia, el sauvignon blanc-semillon que en Raul Bobet cria a Castell d'Encús, a les muntanyes del Pallars Jussà.
Clos Dominic blanc, el vi immens que tants moments delitosos m'ha donat, una de les joies que surten de La Tena i que en Paco i la Dominic saben polir fins transformar en un líquid que ens pot arribar a emocionar.
La Calma (chenin blanc) i El Rocallís (incrocio Manzoni) de Can Ràfols, blancs de referència, impecables i delectables.
Cérvoles blanc del Celler de Cantonella, un chardonnay-macabeu que m'agrada molt.
Tros blanc, la garnatxa blanca de llarga criança i de llarga guarda que l'Alfred Arribas fa al Portal del Priorat (i que, lamentablement, encara no he tingut ocasió de tastar, però tastaré demà mateix, si les meves expectatives s'acompleixen).
Els Bassots, el chenin blanc biodinàmic i sense sulfurós afegit que en Joan Ramon Escoda i la Maria Carme Sanahuja fan al seu petit celler de Prenafeta, a la Conca de Barberà.
Electio, el gran xarel·lo de Parés-Baltà.

RQP: Una aproximació científica

2011-11-21T19:36:00.020+01:00

Tots, en un moment o altre, hem parlat de la relació qualitat-preu (RQP) d'un vi —o d'un altre producte qualsevol— però ho hem fet sempre d'una manera subjectiva i vaga. Més d'una vegada m'havia preguntat a mi mateix si no hi havia alguna manera objectiva i científica, perfectament estandarditzada, de definir aquest concepte important i útil. El que publico ara són les meves reflexions sobre la resposta a aquesta pregunta, unes reflexions que condueixen a una proposta concreta de definició de la RQP d'un vi.

Què hauria de ser la RQP?

Com ens indica el seu nom, la RQP hauria de ser una relació entre qualitat i preu, el el sentit que hauria de ser un cert coeficient numèric que fos directament proporcional a la qualitat del vi —que ja veurem com la mesurem— i inversament proporcional al preu d'aquest vi. És a dir, entre dos vins de la mateixa qualitat, el més barat hauria de tenir una RQP superior a la del vi més car; i entre dos vins del mateix preu, el vi millor també hauria de tenir una RQP superior a la del vi pitjor.

La RQP no s'hauria de veure influenciada pel fet que el preu estigui en euros o en iens o en qualsevol altra moneda, ni pel fet que la qualitat estigui mesurada en una escala qualsevol de les que utilitzen els crítics de vins. De manera ideal, la RQP hauria de ser un nombre sense unitats, per exemple en una escala de 0 a 10.

No cal dir que aquesta RQP s'hauria de definir de manera científicament acceptable, computable i estàndard.

Què hem d'evitar?

Sovint, quan afirmem que un cert vi té una bona RQP, el que estem dient és que "ens ha agradat prou com per estar disposats a pagar el preu que ens demanen per ell". Aquí hi ha un subjectivisme incompatible amb el que hem exigit d'un índex RQP estàndard, perquè és evident que els diners que una persona està disposada a pagar per un vi depenen absolutament de la capacitat econòmica d'aquesta persona.

Tampoc no podem pretendre que la solució al problema de trobar un bon concepte d'índex RQP sigui tan matusser com, simplement, dividir els "punts" d'un vi pels euros que costa. Aquest número de "punts per euro" no tindria cap de les bones propietats que exigim en un índex RQP.

Com mesurem la qualitat d'un vi?

Hi ha qui dirà que la qualitat d'un vi és un concepte absolutament subjectiu que no es pot mesurar. Respecto aquesta opinió, però la realitat és que hi ha moltes i moltes persones al món que es dediquen a avaluar la qualitat de coses que, per la seva pròpia naturalesa, no admeten una mesura de tipus objectiu. Hi ha crítics de cinema, de literatura, de teatre, de cuina, de fotografia, d'actius financers... I, tanmateix, crítics de vi. Si volem seguir endavant, hem d'admetre, doncs, que acceptem que un crític (o un grup de crítics) pot donar unes valoracions vàlides de les qualitats dels diversos vins d'un cert grup, utilitzant una determinada escala (l'escala de cent punts, l'escala de vint punts, l'escala de cinc estrelles, etc.).

La necessitat d'un "univers"

La RQP no pot existir sense fer referència a un cert "univers", entès com un conjunt de vins —ni massa petit ni massa gran— de característiques suficientment pròximes. Em sembla que aquesta necessitat és prou clara, però posaré un exemple exagerat: Imagineu que un dia viatgeu a una galàxia molt llunyana i us ofereixen una ampolla de la seva beguda tradicional (que no heu tastat mai) i us diuen que aquella ampolla val cent diners. Creieu que podeu dir alguna cosa de la RQP d'aquella ampolla? Oi que no? Ens manca un context, un sistema de referència, un "univers".

La RQP ha de fer referència, doncs, a un cert univers, ha de tenir sentit en un cert context. Per exemple: Priorat negre de criança del 2007, garnatxes de l'Empordà, Pomerol 2003, etc. Aquest univers pot ser més o menys gran, dintre d'uns límits relativament flexibles.

Què és un vi de 1 punt?

Si afirmem que han caigut 23 litres per metre quadrat de pluja o que un cotxe té 125 cavalls, sabem què estem dient, perquè sabem què és un litre, què és un metre quadrat i què és un cavall de potència. Si diem que un vi té "93 punts", què estem dient? Què és, realment, un punt?

Crec que en la resposta a aquesta pregunta hi ha el desllorigador del tema de la RQP, tal com jo l'entenc.

L'expressió un vi de 1 punt no té cap sentit. En canvi, un vi de 93 punts sí que té un cert sentit. Com pot ser? La resposta es basa en adonar-se que, encara que mesurem la qualitat d'un vi amb nombres (93 és un nombre), no estem mesurant la qualitat en una escala numèrica. No hi ha una unitat de mesura, ni podem operar amb els punts com ho fem amb els nombres (sumar, restar, fer mitjanes...). La qualitat del vi —i de moltes altres coses— es mesura en el que s'anomena una escala ordinal.

Dit de manera més planera: el significat autèntic de l'expressió un vi de 93 punts és aquest: un vi que, en l'opinió del crític de referència, té més qualitat que els vins de 92 punts i menys que els vins de 94 punts. És a dir, l'escala de mesura es limita a ordenar els vins segons la seva qualitat. No té valor numèric ni valor absolut, sinó que té només un valor ordinal.

Les confusions que es donen a la vida quotidiana amb escales ordinals que es codifiquen amb nombres i, aleshores, s'utilitzen (incorrectament) com a escales numèriques, podrien donar tema per a un llarg article —que no penso publicar aquí.

El preu just d'un vi

El terme preu just s'utilitza amb significats diversos. Pot fer referència a que el productor ha rebut un salari digne, pot fer referència als costos de producció o al preu que cadascun de nosaltres, subjectivament, creu que hauria de tenir una ampolla de vi. Cap d'aquests punts de vista no ens convé en aquesta anàlisi de l'índex RQP.

Imagineu que us fan tastar dos vins A i B i us diuen que valen 6€ i 10€, respectivament, però no us diuen quin preu correspon a cada ampolla. Si trobeu que, per exemple, el vi A és marcadament millor que el vi B, pensareu que, en justícia, el vi A hauria de ser el de 10€ i el B hauria de ser el de 6€. Aquest és el concepte de preu just que ens durà a un bon índex RQP.

Considereu un conjunt d'ampolles de vi, cadascuna amb una etiqueta amb el seu preu. Per una banda, recolliu totes les etiquetes i ordeneu-les del preu més alt al més baix. Per una altra banda, avalueu la qualitat dels vins i ordeneu les ampolles de millor a pitjor. Finalment, enganxeu al millor vi l'etiqueta amb el preu més alt, al segon millor vi, l'etiqueta amb el segon preu més alt, i aneu seguint fins que totes les ampolles tinguin assignat un preu que, en general, no coincidirà amb el seu preu original. Aquest nou preu l'entendrem com el preu just de cada vi. Just, en el sentit de que aquest hauria de ser el preu del vi si l'adjudicació d'un preu es fes únicament amb criteris de qualitat.

Observeu que els preus els fixa el mercat, però nosaltres els re-assignem atenent a la qualitat de cada vi.

Finalment: l'índex de RQP

Ara ja tenim tots els ingredients per definir un índex de RQP que compleix les exigències que ens hem marcat.

Tenim un univers de vins i cada vi té un preu P. Hem avaluat la qualitat d'aquests vins (en una escala arbitrària) i aquesta mesura ens ha permès ordenar els vins segons la seva qualitat i, a partir d'aquí, determinar, per a cada vi, el seu preu just PJ.

El quocient PJ/P és un índex sense unitats que té les característiques apropiades per ser una bona mesura de la RQP d'un vi. No té unitats, és calculable, és directament proporcional a la qualitat del vi i inversament proporcional al preu del vi.

L'únic problema és que el quocient PJ/P varia de zero a infinit i, si volem un índex de 0 a 10, cal fer una petita manipulació matemàtica. Suposem que, a més, volem que un índex de 5 correspongui a un vi en que el seu preu sigui igual que el seu preu just. Aleshores, l'expressió que cal prendre és:
(L'aparició d'una funció exponencial no ens hauria de sorprendre, perquè la resposta dels nostres sentits als estímuls té un caràcter exponencial. Per posar un exemple, les fotografies digitals s'han de sotmetre a una transformació de tipus exponencial (es parla de "gamma") si volem que s'assemblin a les percepcions que nosaltres tenim.)

Acabem amb uns exemples. Suposem que tenim un vi de 10€. Si el seu preu just fos de 5€, la RQP valdria aproximadament 3. Si el seu preu just fos de 17€, tindria una RQP de 7. Amb un preu just de 33€, la RQP pujaria a 9 i amb un preu just de 50€, tindríem RQP=9.7. Pel que fa a exemples concrets de càlcul de l'índex RQP per a una llista de vins, espero poder presentar-ne algun en aquest mateix bloc, en una propera ocasió.

Començar, recomençar

2011-11-13T23:01:00.006+01:00

Hi ha ampolles que comporten una certa primícia, que obren o reobren un camí, que són les primeres en un sentit o un altre.

Per exemple, el primer vi negre del celler L'Olivera, un vi que, escaientment, es diu Primers Vins Negres 2009. Ara fa un any, al CatavinsSabadell, vaig conèixer l'existència d'aquest vi negre, i el vaig tastar allà mateix, de peu dret. A la meva agenda em vaig limitar a anotar-hi un "molt, molt interessant" perquè en aquella ocasió van ser els vins dolços de L'Olivera —els dos Rasim— els que van captivar tota la meva atenció.

Ara aquestes primeres ampolles de vi negre —a l'etiqueta hi diu que n'hi ha tretze mil— ja són el mercat. Aquesta cooperativa exemplar que ens ha fet delir amb els seus vins blancs durant tants anys, ens fa ara una proposta en negre, a partir de "raïm de petites finques familiars de Sant Martí de Maldà, a la Vall del Corb, i de Bonretorn, al vessant sud de les muntanyes de Prades". És un vi que no passa per fusta, llaminer i directe, atractiu i fresc. Al nas hi trobem fruita de la bona i algunes notes de verdura i a la boca ens dóna sensacions amples. Em vindrà de gust tastar la collita 2010 que potser ja deu estar a punt.

Quan vaig obrir una ampolla de Vi_Bord 2010 no vaig poder deixar de pensar que, amb seguretat, deu ser el primer vi del Pallars Sobirà que s'ha embotellat en tota la història. Una altra ampolla, doncs, que és un inici —o un reinici. És un vi del celler Batlliu de Sort, del que ja he parlat en aquest bloc (aquí).

El nom d'aquest vi pot semblar massa agosarat, però s'ha d'entendre en clau pallaresa perquè al Pallars la paraula "bord" s'usa de vegades en el sentit de "menut", de "canalla". És un vi força atípic, un pinot roig cirera, que ni és fosc ni és claret, sinó que és més aviat un "vi vermell". Cal deixar-lo respirar bé perquè mostri matisos de fruita fresca que ens transporten a altres latituds, i cal estar preparats per una entrada viva, fresca i no del tot trivial, amb un cert recorregut. Tanmateix, és un vi "bord", és a dir, petit i escardalenc, però ens marca el punt de la recuperació de l'activitat vitivinícola al Pallars Sobirà.

Alella, però de cara al Montseny

2011-10-27T21:08:00.008+02:00

M'agrada el nom d'aquest celler: Altrabanda. Està inclòs a la DO Alella, però les seves vinyes no miren a mar, sinó que són a Martorelles, a l'altra banda. De fet, els seus vins duen el nom Serralada de Marina i dubto si el nom del celler és pròpiament aquest o l'altre. Tant se val. Hi he anat en un dia d'aquesta tardor tan càlida i en Joan i la Roser m'han parlat dels seus vins i els seus projectes.

El celler és molt petit, s'abraça amb un cop d'ull, però les ganes d'aconseguir que la pansa blanca s'expressi en tota la seva vàlua s'hi mostren amb força i els vins que he anat tastant arran de la meva visita a aquest mas de Martorelles —tots són vins blancs fets exclusivament amb pansa blanca— tenen un clar interès.

El Pas de les Bruixes 2009 és un vi blanc de maceració pel·licular, una mica desconcertant, que m'aporta unes aromes peculiars de pellofa de raïm, que no són pas desagradables. Les sensacions a la boca em semblen desordenades, sui generis, amb textures complexes i canviants. El Pansa Blanca 2009 és fresc i viu, amb bon pas de boca i una certa elegància. Finalment, el Santa Maria 2009 —pansa blanca fermentada en bóta— té un nas força interessant, amb notes de fruita seca i un puntet de fusta. És el vi que més m'ha agradat dels tres. Agradable, saborós, fresc, cítric, consistent, no oxidatiu, molt viu.

La producció d'aquests vins és minsa: de l'ordre de les cinc mil ampolles per a cada un dels tres vins blancs.

Ara estic tastant la darrera copa de El Pas de les Bruixes i no entenc que la pàgina web d'un celler que es diu Altrabanda —o, potser, Serralada de Marina— i que es troba a Martorelles, a la DO Alella, no estigui escrita en català.

Els blancs que estan venint

2011-10-24T22:41:00.012+02:00

Ja sé que sóc de mena optimista, però no puc deixar de creure que no trigarem gaire a tenir uns vins blancs catalans del més alt nivell. S'acosten i algunes primícies ja les tenim aquí. Crec que en vindran més i que seran vins extraordinaris, purs, profunds i rics. Com alguns que ara ja són realitat.

Mil detalls fan augurar aquesta nova generació de vins blancs. Ara i adés, un celler amb vins negres excel·lents i ben consolidats em fa tastar un blanc sorprenent i força gran, un blanc que m'enamora. Són sempre produccions petites, sovint marginals, amb un cert toc d'experimentalitat. Es tracta de vins que defugen l'estigma de superficialitat que un cert estereotip ha encolomat, lamentablement, al vi blanc. Vins "de meditació", rics en matisos i registres, que ens exigeixen una atenció elevada i uns sentits ben agusats.

Per exemple, aquí tenim el Nuat 2008 —picapoll amb un treball molt potent amb les mares del vi— d'Abadal, que vaig conèixer l'altre dia i em va impressionar profundament. O l'inabastable Rita 2010 —vuit-centes ampolles de garnatxa blanca i macabeu criats sis mesos sobre les mares i amb quatre mesos de bóta de roure francès— de Vinyes Domènech. Amb aquests dos vins —vull parlar-ne més a fons quan s'escaigui— ja n'hauríem de tenir prou per començar a prendre'ns seriosament els nostres vins blancs. Però n'hi ha un bon grapat més.

Si m'he de limitar a parlar de vins que hagi tastat en aquestes darreres setmanes, mencionaré el Sota els Àngels 2010, un picapoll/viognier d'un celler molt interessant del que vull parlar en un article proper. O també el Xarel·lo 2009 de Gramona, un vi que és un model d'equilibri entre l'austeritat i la verticalitat més pures i contingudes i una certa sensació de plenitud que es perllonga i s'allargassa amb elegància impecable. I també el Blanc de Gresa 2010, de Vinyes d'Olivardots, que avui mateix he tornat a tastar; o l'excel·lent Cartesius 2010 d'Arché-Pagès; o el vi blanc de Clos Dominic, el Nun de Cal Raspallet, i aquell, i l'altre...

...i els que estan venint, si aquesta empenta no s'estronca.

Dues bótes de gatnatxa empordanesa

2011-10-14T19:41:00.008+02:00

Parlaré de dos vins de l'Empordà que tenen en comú que només se'n va fer una bóta de cadascun d'ells. També, que són vins de garnatxa, però un dels dos és un vi blanc i l'altre és un vi negre.

El blanc es diu Blanc de Roig 2007 i el van fer al celler Setzevins d'Espolla, un petit celler del que he parlat en un article recent i que em va sorprendre per la qualitat dels seus vins. El nom del vi fa referència a que és un vi blanc fet amb garnatxa roja, una varietat que, a l'Empordà, es coneix com a lledoner roig. És un vi que només s'ha produït, en molt petites quantitats, en algunes anyades escadusseres. He estat afortunat de tastar-lo i em reca que aquest vi sigui tan escàs, perquè m'ha semblat que és un vi valuós i significatiu.

El Blanc de Roig ha estat criat en bóta, però el nas es manté impecable, sense excessos de fusta i amb notes cítriques i una mica meloses, ben netes. Fins hi observo un subtil toc de flors i alguna sensació de pastisseria. És un vi elegant, embolcallant, moderadament untuós sense deixar de ser fresc. Pensant que és un 2007, m'agrada constatar que no s'hi observa cap signe de declivi, cap nota oxidant, espesseïda ni assecant. Nectari i potent, fresc i fi. Sorprenent.

L'altra bóta de garnatxa és d'Empordàlia i es tracta del seu Garnatxa 2005. Pel que m'expliquen al celler, en aquella collita van seleccionar la millor bóta de garnatxa del celler —quatre-centes ampolles mal comptades— i en van fer un vi monovarietal que, a dia d'avui, encara es pot aconseguir a la botiga de Pau o a la de Vilajuïga.

Si us agraden les virtuts de la garnatxa, crec que us agradarà aquest vi d'aromes potents i denses, força múltiples, molt atractives, equilibrades de fruita i alguns torrats. És un vi llaminer, ben afinat, d'aquells que omplen la boca de bones sensacions, amb uns bells tanins, amb caràcter. Per damunt de tot, un vi saborós i de bona mena.

Carinyenes de l'Empordà -3-

2011-09-30T09:11:00.005+02:00

El 1909 el país començava a recuperar-se de la devastació de la fil·loxera, el meu avi arribava a la colònia Gomis ("can Gomis") desnonat de la casa pairal de l'Alt Camp, i a Capmany —en un terreny sorrenc del "paratge d'Olivardots"— es plantava la vinya de l'Hort d'en Joan. Ara que han passat cent anys, Can Gomis ha desaparegut, però els vells ceps de carinyena de Capmany estan ben vius i donen el que pot ser un dels millors vins de l'Empordà.

La vinya no és pas gaire gran. Es troba a tocar del celler Vinyes d'Olivardots, en una lleu clotada de terra de sauló. No pertany al celler, però la Carme, l'enòloga, controla el procés de viticultura d'aquesta petita joia que, en la collita 2008, ha donat un vi extraordinari, elegantíssim i profund, que es diu V d'O 2.08. En aquest repàs que estic fent —la d'avui és la tercera entrega— dels millors vins de carinyena de l'Empordà, calia que, en algun moment, em referís al dos vins de carinyena que elabora —quan l'anyada arriba a un cert nivell d'excel·lència— el celler Vinyes d'Olivardots.

El V d'O 1 és un carinyena cent per cent d'una vinya molt vella de Vilamaniscle, en terreny de pissarra. El vi du el subtítol "Samsó de Pissarra" i se n'han fet 2.500 ampolles el 2007 i només 750 el 2008. El V d'O 2 du el subtítol "Samsó de Sorra" i és un carinyena cent per cent d'aquesta vinya del 1909. La primera collita, amb només 1.350 ampolles, ha estat la del 2008 i, com amb la resta de vins de la col·lecció V d'O, només existirà en aquelles anyades que donin alguna bóta de virtuts excepcionals.

Un vespre d'aquest setembre estiuenc vam obrir, amb els companys de sempre, una ampolla de V d'O 2.08. Fèiem un tast de vins de carinyena de procedències diverses. El cas és que aquest V d'O em va enamorar: Potència i complexitat però, per damunt de tot, una elegància que incitava al silenci i a la reflexió. Aquell punt dolç d'equilibri entre el pes d'una fruita molt madura i la finor avainillada d'unes fustes que són on han de ser —ni més amunt ni més avall. Textures sedoses, molt precises, impecables en el pas de boca. Sensacions esfèriques plaents, amb un final que s'allarga i s'arrodoneix. Elegància —ja ho he dit— i una certa sensació —inversemblant en un vi que, segons l'etiqueta, arriba als quinze graus— de delicadesa.

He caminat per la vinya de l'hort d'en Joan. He conegut el procés meticulós que practica aquest celler. He tastat el Vd'O 2.08 amb els meus amics, en una llarga vesprada plena de vivències i dialèctiques a l'entorn d'unes ampolles de carinyena. Em considero privilegiat.

Vins de fora

2011-09-25T19:58:00.012+02:00

Aquest bloc està dedicat al coneixement, apreciació i exaltació dels vins de Catalunya i de la feina dels nostres viticultors i enòlegs, però no voldria de cap manera que aquesta focalització en els vins catalans es prengués com una invitació a desentendre's dels vins de la resta del món ni, encara menys, a menystenir-los. Ni practico l'autarquia enològica ni la recomano a ningú.

Per deixar clar que crec que només podem entendre i valorar encertadament el que fem a Catalunya si ho situem dintre d'un món global, avui parlaré de vins de fora del nostre país. Enteneu-ho, si voleu, com una divagació off topic.

El problema que tenim amb els vins de fora de Catalunya és que, si exceptuem els que ens arriben d'Espanya —que omplen les nostres botigues fins més enllà del que seria lògic— són difícils o impossibles de trobar. Quines opcions tenim si volem conèixer els vins d'Àustria o Califòrnia? Quina és l'oferta real de vins d'Itàlia o Alemanya al nostre país?

Ara bé, en aquest panorama tan poc satisfactori hi ha alguna excepció que hem de saber aprofitar: la gloriosa Borgonya té una ambaixada a Barcelona. Se'n diu La Part dels Àngels i l'ambaixador és en Julien, que posa al nostre abast un llarg catàleg de delícies borgonyones. Per exemple, aquest Givry Pied de Chaume 2009 de Joblot, que vaig tastar fa poc i em va fer delir. En Julien me'l va recomanar com una introducció al que podrà ser la gran collita del 2009, en un vi que encara és econòmicament força accessible. Quina ampolla més bonica! Subtil i pur al nas, persistent, llaminer i expressiu a la boca. Fruitat i auster, fluid i saborós, lineal i amb una bellíssima expressió de fruita. Franc, plaent, d'estructura senzilla, borgonyó. Un excel·lent contrapunt als nostres vins mediterranis!

Pel que fa als vins d'Itàlia, hi ha una petita botiga a Gràcia que val la pena de visitar: L'Enoteca d'Italia, a tocar de la plaça de Trilla. Allà em van recomanar aquest Amarone della Valpolicella 2006 del celler Ca'Rugate de la família Tessari, a Montecchia di Crosara.

D'aquest Amarone només se'n fan unes quatre mil ampolles i és una petita meravella. Penetrant i intens, molt peculiar, complex, amb sentors de figues i compotes i notes amargoses i, al mateix temps, untuoses i llamineres. L'amarone della Valpolicella és —ja ho sabeu— un vi de panses sec. Per fer-lo, es cull el raïm ben madur, triant bé els botims, i es deixa que es panseixi. A finals de gener, es premsen els raïms i s'inicia una lenta fermentació que acaba donant un vi sec que, aleshores, es cria de vint a trenta mesos en bótes de roure de cinc-cents litres. Si el tasteu i us agrada, ja sempre més viureu seduïts per aquest vi.

Pouilly-Fumé, quin altre món per explorar! Fa poc vaig tenir la sort de compartir amb la colla d'amics de sempre una ampolla de Blanc Fumé de Pouilly 2009 de Didier Dagueneau. Es tracta de la cuvée més bàsica d'aquest "monstre" de la viticultura —heterodox i arriscat— que ens va deixar el 2008. Si us hagués de parlar d'aquest blanc no sabria trobar les paraules i acabaria utilitzant termes ambigus, com enigmàtic o apassionant. O també estrany, auster, complex, difícil... Però el cas és que aquesta ampolla persisteix a la meva memòria com alguna cosa substancial, significativa.

I acabaré aquesta petita recol·lecció de vins de fora amb un vi d'Espanya: Clío 2008, aquesta obra d'art que en Miguel Gil i en Chris Ringland fan a Jumilla. Quaranta mil ampolles d'un vi extraordinàriament ric i potent fet amb un 70% de monastrell i un 30% de cabernet sauvignon.

He de confessar que hi ha alguns vins d'aquesta mena que m'han arribat a intimidar una mica —per exemple, el propi El Nido, d'aquest mateix celler que, per dir-ho ras i curt, no em va fer el pes— però aquest Clío em va enamorar. Al nas, és com un "generador" aromàtic, però no és simplement potència bruta, sinó que hi ha tot un món aromàtic molt complex que no et cansaries mai d'explorar. Vi ric i opulent com el que més, explosiu però increïblement equilibrat. Es situa francament a un extrem de l'espectre però, si el seu nivell de potència us abelleix i us tempta, us pot semblar sublim.

El discret encant de la collita 2002

2011-09-17T22:10:00.011+02:00

Mica a mica, van buidant-se les ampolles que encara em queden de la terrible collita del 2002. Va ser un any fred i plujós i la vinya va estar sotmesa a tota mena de malures. Molts vins d'aquell any són dignes d'haver estat oblidats, però n'hi ha alguns que, ara que estan propers al seu desè aniversari, posseeixen una certa elegància que a mi me'ls fa força atractius.

Per exemple, el Clos de l'Obac 2002. Aquest vi me'l va fer tastar en Carles Pastrana al seu celler de Gratallops, juntament amb el gran Clos de l'Obac 2004 —i altres delícies que explicaré en algun altre moment— en un dia força fred de l'hivern passat. Tastar aquests dos vins en paral·lel podria semblar una mena joc del tipus "David versus Goliat": Un gran vi de l'excel·lent collita del 2004, amb 95 punts de R.P., intens i complex, poderosament prioratí, enfrontat a un modest 2002, que no va passar dels 86 punts de R.P., subtil i elegant, amb qualitats de les que, en èpoques passades, s'anomenaven femenines.

El resultat d'aquest enfrontament —si en podem dir així— va ser que, sense menystenir la qualitat del 2004, l'ampolla que em va fascinar i l'ampolla que jo vaig endur-me a casa aquell dia va ser la del 2002. Quan l'he destapada, hi he trobat fruita amagada i subtil sobre un fons força cremós i amb uns torrats elegants i persistents, molt ben integrats; i també aquelles notes terciàries clàssiques de cuirs i de tabac, sempre molt suaus. Un vi de virtuts una mica amagades, que convida a tastar a pleret.

Un altre 2002 que he begut en aquests darrers mesos és el Cérvoles 2002. El vaig trobar complex i molt sòlid, amb bona evolució i un cos equilibrat i encara molt viu. Fruita agradable i torrats i pastisseria. Compota i cabell d'àngel i un pas de boca amb bona textura, lleument vellutada. "Persistència i elegància", vaig anotar a la meva agenda. Tinc la sort de tenir al meu celler alguna ampolla de (poc o molt) cadascuna de les collites de Cérvoles, perquè intueixo que aquest vi pot ser molt interessant als vuit o dotze anys, com ha estat el cas amb aquest 2002.

Per a l'àpat d'avui també he triat un 2002: Gran Claustro 2002, del celler del Castell de Peralada. A l'etiqueta hi llegeixo que només se'n van fer unes 14.000 ampolles i que les varietats són cabernet sauvignon (59%), merlot (23%), garnatxa (10%) i carinyena (8%). Aquí sí que hi he trobat poques coses que em recordin els freds d'aquell estiu del 2002, perquè el vi, tot i l'evolució que hagi pogut fer en aquests anys d'ampolla, té una gran potència i es mostra immens a la boca, amb un gran volum, textures una mica vellutades i tanins de bona maduresa. El nas és força característic —pebrot, tanmateix, però també fruita madura— i tot ell es mostra viu, amb gran matèria, però també amb prou equilibri. Encara en tinc una copa al meu costat, mentre escric això, i vaig bevent-ne mentre penso com n'és de fútil voler condemnar a priori —de manera genèrica— tal o tal collita.

El celler petit d'Espolla

2011-09-12T23:38:00.004+02:00

A l'antic edifici de la "guardia civil" d'Espolla, ben bé al peu de la serra de l'Albera, a la sala de sostre voltat on hi havia hagut els cavalls del "cuerpo", ara s'hi elabora un dels vins més minimal i menys conegut de l'Empordà.

Crec que es tracta del celler més petit de la D.O., amb una hectàrea i mitja de carinyena, sirà i les tres garnatxes —blanca, negra i roja. Estic parlant del celler Setzevins, talment un celler de garatge, modest i artesanal, que fa cada any unes dues mil cinc-centes ampolles d'un vi negre que du el nom d'Octubre.

Descobrir aquest celler i aquest vi —aquest estiu ho he fet, gràcies a l'amabilitat del propietari, en Carles Galofré Batlle "Galo"— ha transcendit la simple satisfacció d'una curiositat, per una raó fonamental: l'Octubre és un vi molt bo! Que la modèstia del celler no us enganyi: el vi que s'hi fa té un nivell altíssim que no pot ser —no és— fruit de l'atzar sinó que, necessàriament, ha de respondre a la conjunció de diversos factors com són la terra, la vinya, l'enologia i, tanmateix, la dedicació i la bona feina d'en Galo.

Quan vaig anar al celler Setzevins —el nom fa referència a que el projecte va començar amb un gran nombre de socis, potser setze— vaig comprar tres ampolles: Octubre 2007, Octubre 2008 i una ampolla d'un blanc que han elaborat en alguna anyada especial i es diu Blanc de Roig.

De moment, he tastat els dos negres que, com és natural, tenen característiques similars. La varietat majoritària és la carinyena, que procedeix d'una vinya de més de cinquanta anys que es troba al nord d'Espolla, al camí dels Vilars. També hi ha garnatxa i sirà de vinyes de nova plantació. He preferit l'Octubre 2008, que m'ha semblat més arrodonit, més elegant que el 2007. L'he decantat, i crec que he fet bé, perquè semblava que el vi agraïa l'aire, que feia emergir més i més aromes de fruites i confitures. Fins m'hi ha semblat distingir algunes notes com de pedra, de mineral. A la boca té qualitat i persistència i l'hi pots mantenir una llarga estona —assaborint-lo intensament— sense que defalleixi ni deixi d'aportar-te tonalitats i matisos. Hi ha caràcter, hi ha maduresa, ordre i riquesa tànnica. És francament bo.

Tornem a trobar a l'Empordà una vinya de carinyena d'una edat important de la qual un celler eixerit —i audaç!— ha sabut extreure un vi notable. Felicito en Galo i també, molt especialment, l'enòleg d'aquests vins que no és altre que l'Emili Esteve, l'enòleg d'Empordàlia. M'imagino que aquest Octubre deu representar el vi més personal de l'Emili.

Exercici de tast empordanès

2011-09-04T23:30:00.004+02:00

La Cooperativa de Garriguella ens convida a fer un exercici de tast que és, simultàniament, agradable, instructiu i molt assequible. Aquesta cooperativa fa uns vins excel·lents anomenats Puntils —el nom ve d'un topònim local que, tanmateix, l'ICC escriu Pontils— que tinc sovint a la meva taula. Però amb la collita 2010 aquest celler innovador ens ha sorprès amb una col·lecció de tres Puntils blancs monovarietals fets, respectivament, amb carinyena blanca, garnatxa blanca i macabeu.

N'hi ha poques ampolles —em diuen que poc més de mil ampolles de cada mena— i el preu, vista la qualitat i la singularitat d'aquests vins, sembla ridícul perquè no arriba ni als cinc euros. Cadascun dels tres ens podria acompanyar perfectament en aquests vespres de les acaballes de l'estiu, però el que us recomano de fer és dur-los tots tres a taula i aleshores, al plaer de tastar tres bons vins s'hi afegirà el plaer de comparar, d'aprendre a distingir matisos, de descriure i comentar allò que trobem a cada copa. Si feu el tast amb uns bons amics, la vetlla s'enriquirà i, glop a glop, les virtuts de l'Empordà que es concentren en aquestes tres varietats ancestrals ens faran, potser, una mica més entenimentats.

El Puntils blanc 2010 carinyena m'ha semblat el més sorprenent dels tres, segurament perquè aquesta varietat és força escassa i no estem avesats a tastar-ne. És el més auster al nas i el més elegant a la boca: cos lliscant, amb sensacions suaus, fluides i persistents, lleument untuoses. Es manté molta estona a la boca fins que es resol amb un puntet amargós i àcid.

El Puntils blanc 2010 macabeu és més predictible, més clàssic: saborós, fresc, amb un fons de fruita subtil, net i bonic. L'acidesa actua ja des de l'atac i el pas de boca és més lineal que en els altres dos.

Finalment, el Puntils blanc 2010 garnatxa té el caràcter i la tipicitat dels blancs de garnatxa de l'Empordà, que sorprèn si no hi estàs acostumat. M'ha semblat que és el més voluminós, melós i embolcallant dels tres. Aroma una mica complexa, amb una mica de pela de llimona i fins —si no m'enganyo— algun indici de mel i pastisseria.

No feu gaire cas de tot això que dic. Aneu a Garriguella, aconseguiu alguna ampolla de cada mena i gaudiu per vosaltres mateixos d'un exercici de tast ben arrelat a la terra de l'Empordà.

Carinyenes de l'Empordà -2-

2011-08-30T18:04:00.002+02:00

En un article del 2004 al seu bloc, Jancis Robinson es preguntava si la carinyena podria realment arribar a donar mai grans vins. Amb moltes matisacions, la seva conclusió era més aviat negativa, però feia una excepció important:

And yet, and yet. There are wines made almost exclusively from Carignan that are very impressive. Some of the most obvious are grown not in France but over the Spanish border on the distinctive brown schists of Priorat in Catalonia.

Si ara Jancis Robinson tornés a considerar el tema, potser hauria d'ampliar l'excepció a l'Empordà, perquè hi ha diversos cellers de l'Empordà —Vinyes d'Olivardots, La Vinyeta, Martí Fabra, Roig Parals, Empordàlia...— que estan elaborant monovarietals de carinyena que són realment molt i molt sòlids. El secret es troba en que la fruita procedeix de vinyes molt velles. No em pregunteu per què —no ho sé pas— però aquesta varietat té realment molt poc valor fins que la vinya no arriba a una edat venerable. Per aquest motiu, l'existència al nostre país —encara!— de vinyes molt velles de carinyena és un patrimoni valuosíssim que està en perill de desaparèixer i que ens cal conservar i explotar.

Un d'aquests cellers que té la sort de posseir vinyes ancestrals de carinyena i té la saviesa que cal per extreure'n un vi notable és el petit celler Roig-Parals de Mollet de Peralada.

Fa uns dies, en Santi i la Mariona, els propietaris del celler, em van mostrar la seva vinya de carinyena, plantada el segle XIX. Es troba a la zona del Garrigal de Peralada, un terreny que s'ha considerat, des de sempre, com un dels millors per als vins negres de l'Empordà. Aquesta vinya ha estat propietat de la família d'en Santi i ara la jove parella s'ha entestat en voler-ne extreure tot el potencial de que és capaç aquest terrer.

El celler Roig-Parals és força recent, però procedeix d'una llarga tradició familiar, molt relacionada amb la Cooperativa de Mollet. En aquests moments, les instal·lacions s'encabeixen en el que fou el celler familiar, un espai clarament insuficient que aviat serà substituït per un nou celler més ampli. A banda d'aquesta vinya valuosíssima de carinyena vella, el celler té fins a deu ha de carinyena, cabernet, merlot, i també una vinya molt interessant de varietats blanques —moscatell, macabeu i garnatxa blanca—, situada a la lleu elevació que separa Mollet de Sant Climent.

Al llarg d'aquest estiu he anat tastant tota la gamma de vins d'aquest celler i n'hi ha més d'un que podria ben bé generar una entrada en aquest bloc —per exemple, el Mallolet 2010 o el Pla del Molí 2007— però parlaré només de dos vins que m'han semblat extraordinaris.

El Camí de Cormes 2006 és el vi emblemàtic d'aquest celler i és el vi que procedeix de la vinya del XIX que vaig tenir la sort de visitar. Ha estat per a mi un dels grans vins d'aquest estiu. Fosc, dens, potent, embolcallant, complex, concentrat. És un vi que agraeix una bona oxigenació (decantació) i que ens rep amb unes aromes poderoses de fruites confitades que contrasten magníficament amb un pas de boca ben equilibrat i força fluid, amb tanins ben marcats i ben agradables. M'ha sorprès i m'ha agradat l'equilibri que s'aconsegueix entre les dues sensacions aparentment contradictòries de cos i de fluïdesa. No deixa de ser interessant veure com un vi tan gros, amb tanta matèria, pot ser ben equilibrat.

Aquest vi no ha estat cap xamba. De fet, vista la vinya i el compromís de la Mariona i en Santi, i després de tastar algun Camí de Cormes que encara no està embotellat, jo diria que les noves collites d'aquest vi seran encara millor, en el sentit de més elegants i amb un punt més de subtilesa. Ja ho veurem.

Pel que fa al nom, en Santi m'explica que el Camí de Cormes era un camí que anava de Mollet al Coll de Banyuls i el seguien els veremadors que passaven a França. La vinya vella de carinyena es trobaria, doncs, al costat d'aquest camí.

L'altre vi de Roig-Parals que m'ha interessat molt és el vi negre jove Roig Parals 2010, que el fan amb carinyena i merlot i és un dels vins joves més complets i plaents que he tastat darrerament. Dic complet en el sentit de plenitud, de cosa acabada i ben feta. És un vi amb molt de cos, que omple la boca d'agradables sensacions de fruita madura, però que al mateix temps té prou recorregut i és prou ample d'espectre. Cal deixar-lo respirar una mica —no cal decantar-lo, n'hi ha prou amb fer que s'oxigeni una mica a la pròpia copa— i també cal saber trobar el punt just de temperatura —com en tots els vins—; aleshores, gaudirem d'un vi profund i llaminer al mateix temps, amb caràcter però sense arestes, fresc però molsut, perfumat i accessible.

Blanc de garnatxes i carinyena

2011-08-27T16:41:00.007+02:00

Avui, finalment, ha entrat la tramuntana —més aviat ha entrat el que en Pla en diria la tramuntaneta— i s'ha endut la gran xafogor que ens havia estat entorpint els sentits en aquests darrers dies. L'aire ha quedat ben net i me n'he anat a visitar la vinya d'on surt el Blanc de Gresa de Vinyes d'Olivardots.

És una vinya vella que hi ha al camí de Sant Climent a Mollet, a tocar d'unes vinyes magnífiques del celler Martí Fabra, en un indret de terra sorrenca, una mica elevat sobre la plana, bonic de veritat. La carena de l'Albera sembla a tocar, més avui que la tramuntana ens allarga la vista i ens fa les coses més properes. Fins el Canigó sembla aquí mateix.

No havia tingut ocasió de tastar aquest vi escàs i delectable fins fa uns pocs dies, quan la Carme —l'enòloga de Vinyes d'Olivardots— me'n va oferir una copa i me'n va explicar les característiques. El cupatge del Blanc de Gresa 2010 —del que n'hi havia 1780 ampolles que, ai las!, ja s'han exhaurit— és engrescador: Hi ha, a parts iguals, garnatxa blanca, garnatxa roja i carinyena blanca. Ja sabem que les garnatxes blanques de l'Empordà són llegendàries; vinificar la garnatxa roja en blanc és innovador; finalment, la carinyena blanca és una varietat força escassa, de propietats atípiques. Les vinyes d'on surten aquests raïms són —ja ho he dit— centenàries, i una d'elles és la que he visitat avui.

La garnatxa blanca i la garnatxa roja han fermentat i s'han criat en bótes noves de roure francès de cinc-cents litres —escollides, n'estic segur, amb la cura exquisida amb que aquest celler tria la fusta dels seus vins— durant vuit mesos, mentre la carinyena blanca s'ha vinificat en un dipòsit inoxidable. El vi no s'ha filtrat.

La combinació d'aquestes tres varietats dóna un resultat una mica sorprenent. Aromàticament, se'm va fer difícil de classificar el que sentia en el tast, perquè hi havia com uns contrapunts interessants, sempre molt elegants i purs. A la boca, el vi era pur plaer: omplia la boca amb una esfera que perdurava i, finalment, es resolia en un conjunt de sensacions fresques i força exactes, plenes de tremp.

Encara he pogut adquirir una ampolla —només una!— d'aquest vi i, sabent com n'és de bo, m'hauré d'enfrontar a un dilema força típic: Obrir-la avui, aquest vespre, en aquesta terrassa de l'Alt Empordà, i sadollar-me amb les seves virtuts... o bé deixar-me vèncer per l'avarícia i esperar que el vi segueixi evolucionant durant dos o tres anys, al llarg dels quals, potser, adquirirà propietats encara inconegudes i, conjecturalment, sublims...

Un celler a redós del santuari de la M. D. de Vida

2011-08-14T18:02:00.005+02:00

El santuari de la Mare de Déu de Vida és un edifici del XVII edificat sobre una ermita del XV dedicada a Sant Miquel. L'indret s'eleva a ponent del poble de Cistella i té una vista de gran qualitat. És interessant observar que el santuari actual té una orientació perpendicular a la de la capella original. Al costat del santuari hi ha el que fou en el seu moment la rectoria i que ara és el mas i el celler Mas Vida.

Aquest celler és el projecte personal de l'Albert Fernández Massó, que s'hi va establir fa uns vint-i-cinc anys, va restaurar el santuari i la rectoria, va plantar vinyes de cabernet, merlot, chardonnay i sauvignon blanc, va construir un celler modèlic —que resulta pràcticament invisible des del santuari— i va començar, a partir de la collita de 1996, a elaborar vins amb una elevada exigència de qualitat.

Tot el conjunt format pel santuari —dalt d'un turó, a dos-cents metres d'alçada—, el mas, el celler i les vinyes, amb tot el territori que s'obre als nostres ulls, és d'una gran bellesa i considero un privilegi que l'Albert Fernández m'hagi obert les portes d'aquest racó privilegiat, talaia de la plana empordanesa.

La producció d'aquest celler ha estat sempre relativament petita i els seus vins no han estat gaire coneguts. Recordo haver tastat, fa força anys, un blanc de chardonnay, amb una mica de criança en fusta, que em va deixar un bon record, i un negre de cabernet sauvignon, poderós i clàssic. Però d'això fa molt de temps i els detalls d'aquests vins s'han esborrat de la meva memòria i, de fet, no he tornat a saber res dels vins de Mas Vida fins aquest estiu del 2010.

El que ha succeït és que, pels motius que siguin, el celler Mas Vida ha passat per un període en que els seus vins no s'han embotellat amb el nom del celler. I ara mateix —em complau que la meva visita a Mas Vida hagi coincidit amb aquesta renaixença— el celler inicia una nova etapa en que tornarem a trobar al mercat els vins de Mas Vida, amb característiques enològiques i comercials diferenciades de les de l'etapa anterior.

Ara el celler —que compta amb la direcció enològica de l'Elisabet Rimalló— ha tret al mercat un negre Mas Vida 32 Merlot 2010 i un blanc Mas Vida 17 2010. El negre és un vi de criança curta (uns vuit mesos) del que se n'han fet unes quatre mil ampolles. Dóna una bona sensació de fruita madura —al nas i a la boca— i és força atractiu. El blanc té un cupatge de chardonnay i sauvignon blanc a parts iguals i m'ha agradat força, perquè és net i és equilibrat i fresc. Al nas té un puntet floral i alguna nota cítrica, i el joc de les dues varietats —ara sembla que notis més el chardonnay i ara sembla que notis més el sauvignon— és divertit. Són vins relativament senzills —que no vol pas dir ordinaris ni sonsos— però el que resulta més interessant és veure que aquest celler tornarà a ocupar un lloc en el panorama enològic de l'Empordà. Ben tornat!

Lectures de la llista Parker-Miller (2)

2011-08-08T16:58:00.014+02:00

En la primera part d'aquest article vaig parlar, principalment, del que les puntuacions de Parker-Miller ens diuen sobre els vins catalans de la collita 2007. Vegem ara els vins de la collita 2008.

Collita 2008

En aquest cas, cal tenir en compte que hi haurà vins de la collita 2008 que no sortiran a la llista fins l'any que ve. De moment, tenim aquests vins:

El "podi" està format per dos vins "habituals" Clos Erasmus (99 punts) i Espectacle del Montsant (98 punts) i també per la Selecció Especial de Ferrer-Bobet (97 punts).
El grup dels 96 punts està format per quatre vins. D'una banda, L'Ermita i Clos Mogador, que sempre són al capdamunt de la llista. De l'altra, el Ferrer-Bobet "normal" i La Creu Alta, del celler Mas Alta, de la Vilella Alta. Veiem, doncs, que els dos vins de Ferrer-Bobet han obtingut, en aquesta collita 2008 (que no he tastat) uns resultats excel·lents. També m'agrada veure en aquesta posició privilegiada el vi de Mas Alta. Quan he tastat vins d'aquest celler de la collita 2008 (Artigas, Cirerets) els he trobat dotats d'una estranya i fresca perfecció i, per tant, no se'm fa difícil de creure que el seu La Creu Alta 2008 mereixi realment aquests 96 punts.

En el grup dels 95 punt només hi ha tres vins, tots tres ben coneguts: Nit de Nin, Camí Pesseroles i Doix. Tal i com passava amb la collita 2008, el Camí Pesseroles torna a ser el vi més ben puntuat de Mas Martinet. Crec que hi estic d'acord.
En els 94 punts hi trobem un altre vi de Mas Alta: La Basseta. També tres priorats infal·libles, com són Clos Martinet, Vall Llach i Clos Figueras. Hi ha el Laurel de Clos i Terrasses i Els Escurçons de Mas Martinet. Hi ha també dos vins més que potser, fins a cert punt, eren menys previsibles. El primer d'aquests dos, Perpetual, de Torres, és un priorat que no he tastat i que, si he de ser franc, no m'esperava trobar en aquesta zona tan alta de la llista —potser per un prejudici meu.
L'altre vi de 94 punts pertany a un celler que no és ni del Priorat ni del Montsant i és, per això, el vi més ben puntuat de fora d'aquestes dues denominacions. El fan a un celler pel que tinc una certa predilecció: Vinyes d'Olivardots, a Capmany. El vi és el V d'O 3.08, que és un monovarietal de sirà. Si tenim en compte que el V d'O 2.08 —un monovarietal de carinyena (recordeu què deia de la carinyena del nostre país?)— obté 93 punts, crec que hem de felicitar aquest celler empordanès per aquest èxit impressionant. Per tal que quedi clar, torno a repetir que 94 punts és exactament el que va rebre el Château Margaux 2008.
A més d'aquest V d'O 2.08, hi ha vuit vins més a la zona dels 93 punts. El Finca Dofí empata amb el vi de vila Gratallops, ambdós de l'Álvaro Palacios. L'enhorabona al Celler de l'Encastell per col·locar el seu Roquers de Porrera en aquesta zona —s'ho ben mereixen! També el Martinet Bru obté 93 punts, una puntuació excepcional per al que, en teoria, és el vi "petit" del celler. Completen el grup Tros Negre i Somni de Portal del Priorat, Vinya Les Sorts, del celler Clos Berenguer —un celler del Molar que no conec— i un vi anomenat Besllum que em resulta totalment desconegut —mai no s'acaba d'aprendre tot el que hi ha en el món dels vins de Catalunya!

El Cava

Seixanta-tres vins amb noranta punts o més! Quin reconeixement tan important al cava català! Ja tocava, ja era hora, tenim cellers que s'ho han ben guanyat... podem dir això i moltes altres coses, però el que ara ja no es pot discutir és que hi ha vins fets a Catalunya pel mètode del xampany que es situen al màxim nivell mundial pel que fa a la qualitat.

Dintre d'aquest èxit global del cava català (és trist que no hi hagi una paraula per designar el cava català), hi ha un celler que destaca per damunt dels altres i aconsegueix un èxit merescut i importantíssim: Recaredo. En efecte, els seus caves meravellosos apareixen al capdamunt de la llista i, de fet, el que seria el "podi" de la llista està format exclusivament per cava de Recaredo. Turó d'en Mota 1999 obté la puntuació màxima de 96 punts i Turó d'en Mota 2000 i Reserva Particular 2001 el segueixen amb 95 punts. No hi ha cap altre cava en aquest segment. El Recaredo Brut de Brut 2003 obté 94 punts i és també l'únic cava del mercat amb aquesta puntuació. (És cert que a la llista hi dos caves més amb 94 punts, però són ampolles d'enoteca de les collites 1988 i 1997 que no em sembla equitatiu que entrin en aquesta comparació.) Als 93 punts hi trobem el Recaredo Subtil 2006 —el que abans se'n deia "Recaredo Gran Reserva"—, el Gramona III Lustros 2001 i l'Agustí Torelló Kripta 2005.

Si seguiu aquest bloc, ja sabeu que en més d'una ocasió he cantat les alabances de la feina que està fent Recaredo. No cal que digui que el fet de veure aquesta feina reconeguda pels crítics més influents del món m'omple de satisfacció.

Vi blanc

Les valoracions dels vins blancs catalans estan molt allunyades de les dels negres, però crec que aniran pujant. Fem un repàs dels blancs de la llista. El blanc que trobem més amunt és el Coma Blanca 2009 de Mas d'en Gil, amb 93 punts. Després, hi ha un grup de vins de 92 punts: El Rocallís 2007, de Can Ràfols; Taleia 2009, de Castell d'Encús; Clos d'Agon 2009; Mas d'en Compte 2009; Artigas 2009 i 2010, de Mas Alta (Déu-n'hi do, quin èxit ha obtingut aquest celler de la Vilella Alta!); Tros Blanc 2008 i 2009 (aquest segon amb una forquilla 92-94), de Portal del Priorat i Pedra de Guix 2009 —un blanc que no conec—, de Terroir al Límit. Molts d'aquests vins excel·lents han anat apareixent a la pàgines d'aquest bloc i m'han proporcionat, personalment, moments de gran plaer.

Aquesta és la lectura que jo he fet d'aquesta llista de Parker-Miller. N'hi ha moltes d'altres. El que sí que voldria dir és que em sembla igualment equivocat sacralitzar aquestes puntuacions —no deixen de ser, en el fons, una opinió d'una persona concreta en un moment concret— o menystenir la seva importància mediàtica, econòmica i conceptual. Caure en qualsevol d'aquests dos errors seria lamentable.

[Afegit el 14 d'agost: Recomano llegir aquest article que ha publicat Chis Kissack: $15.000 for a lecture?]

Lectures de la llista Parker-Miller

2011-08-06T09:44:00.013+02:00

La llista 2011 de Robert Parker amb la puntuació dels vins catalans ja fa prou dies que es va fer pública i ha estat àmpliament comentada arreu. És una llista llarga, que admet moltes lectures —totes més o menys esbiaixades en un sentit o altre— i que té un impacte innegable en la percepció mundial que es té del vi català, i en les conseqüències comercials d'aquesta percepció.

Deixeu-me, doncs, que jo també faci la meva lectura —personal i esbiaixada, tanmateix— d'aquesta llista.

D'entrada, tres consideracions, tres novetats:

La llista dels vins catalans és independent de la llista dels vins d'Espanya. És un fet que m'agrada i que crec que pot ser útil.
A la llista irromp amb gran força el cava català. Ja era hora! Alegrem-nos-en!
Per primera vegada, els vins catalans tenen un tractament local, mentre que fins ara havien estat tractats des del punt de vista d'un producte importat als USA: En Jay Miller ha vingut a Catalunya i ha tastat els vins que "nosaltres" li hem proposat, en contrast amb la situació anterior en que el tast es feia als USA sobre el catàleg dels importadors.

Sempre prefereixo separar els vins de la llista per collites. Ho faré així i miraré la part de dalt, la dels vins de 93 punts o més.

Per tal que siguem conscients del significat d'aquestes puntuacions, pensem que el Cheval Blanc 2007 i el Petrus 2007 es van quedar en 91 punts, el Margaux 2007 no va passar de 92 i La Tâche 2002 en va rebre 93. Als 94 punts hi trobem vins com el Margaux 2008 i el Romanée-Saint-Vivant 2003 de Leroy. El Romanée-Saint-Vivant 2003 de Romanée-Conti arriba als 95 i l'Haut-Brion 2008 als 96. Si volem més de 96 punts hem d'anar a la reduïda elit dels millors vins del món.

Collita 2007

En aquest cas la llista s'ha de completar amb la llista de l'any passat, perquè la llista 2011 no conté els vins que ja van ser puntuats a la llista 2010. Si ajuntem les dues llistes tenim això:

Al capdamunt de la llista, amb 98 punts, no hi ha sorpreses: Clos Erasmus i Espectacle del Montsant, dos vins extraordinaris que, any rere any, es mantenen al cim del podi.
Amb 96 punts, cinc vins monumentals. D'una banda, L'Ermita i Clos Mogador, indiscutibles. I en aquesta mateixa categoria d'excel·lència hi trobem —ja tocava— dos grans vins de Clos Dominc: la Selecció Íngrid i la Seleccio Andreu. Res no diré d'aquestes dues meravelles que no hagi dit abans —sempre podria dir, infantilment: jo ja us ho deia, jo ja us ho deia! Només vull fer notar que el segon d'aquests vins és carinyena 100% (fa poc deia que les carinyenes catalanes són les millors del món, ho recordeu?).
El cinquè vi d'aquest grupet privilegiat sí que m'ha sorprès una mica. Es tracta del Reserva Real de Torres, un cabernet-merlot, si no m'equivoco. He tastat aquest vi en una única ocasió, fa uns anys: era la collita 1998 i a la meva llibreta hi vaig escriure: "[...] nas profund, magnífic [...] molt elegant, complex, sedós, rodó, llarg [...] potser no desenvoluparà tot el seu potencial fins d'aquí cinc o deu anys [...]" Ara estem parlant de la collita 2007 i no tinc ni idea de quines característiques poden tenir aquestes noves collites. En tot cas, que Catalunya col·loqui un cabernet a la ratlla dels 96 punts, té un punt de mèrit.
Clos Dominic torna a col·locar un altre dels seus vins al grup dels 95 punts. Quin èxit! Ara és el delectable Vinyes Altes. Enhorabona, Paco i Dominic, per aquest reconeixement tan ben merescut! L'acompanyen el Nit de Nin, el Doix, el Camí Pesseroles de Mas Martinet i la Selecció Especial de Ferrer-Bobet. Quin bé-de-Déu de grans vins!
Completa el grup el Grans Muralles de Torres, un vi que, en les collites que he tastat, m'ha semblat bo, però no excel·lent. Caldrà, doncs, tastar la collita 2007 i, si s'escau, rectificar la meva opinió.
Hi ha 14 vins al grup dels 94 punts: Vinyes Baixes de Clos Dominic (que ja té quatre vins a la llista!), Costers i Excel·lent del celler Genium, El 8 de La Vinya del Vuit, Clos Martinet, Costers de Mas Sinén, Vall Llach (més carinyena!), Clos Figueras, Laurel de Clos i Terrasses, Ferrer-Bobet, Somni de Portal del Priorat, Flor de Primavera del Celler de Capçanes i Planots, de Cal Pla. Molts d'aquests vins han anat sortint en aquest bloc perquè són del bo i millor que tenim.
Encara hi ha un altre vi en aquest grup dels 94 punts, un vi que desconec i que, ni que només fos per això, m'atrau extraordinàriament. El vi es diu Origen i el celler es diu La Fou i és a Batea, a la Terra Alta. Faré tot el possible per conèixer aquest celler i poder-ne parlar en aquest bloc.
El grup dels 93 punts conté sis vins. N'hi ha un —Els Estanys— que crec que la majoria dels meus lectors no coneixen i que requereix, per això mateix, una explicació. Ara fa més o menys un any, quan vaig visitar la masia Carreras (celler Martí Fabra), de Sant Climent, em van donar a tastar un vi "nou", sense nom ni etiqueta, fet amb carinyena de vinyes velles (més carinyena!), que em va semblar meravellós. En vaig parlar, de manera una mica enigmàtica, al final d'aquest article. En aquell moment, vaig demanar en Joan Fabra que me'n reservés, quan el vi finalment surti al mercat, un parell d'ampolles. La setmana passada vaig tornar a la masia Carreras i em van dir que el vi ja tenia nom "Els Estanys" —en referència a uns petits estanys que hi ha a la finca, prop del dolmen de la Cabana de l'Arqueta— però encara no estava comercialitzat. Em complau que el vi més ben puntuat de tot l'Empordà sigui de Martí Fabra, que sigui un carinyena 100% i —permeteu-me aquesta petita vanitat— que jo fos un dels primers a tastar-lo.
Un altre vi de 93 punts pel qual tinc una estima especial és el Tocs de Terres de Vidalba. (Un dia explicaré en quina situació curiosa vaig conèixer aquest vi per primer cop.)
Completen el grup el Selecció d'Abadal, Els Escurçons de Mas Martinet, el Mas la Plana de Torres i el Teixar de Vinyes Domènech.

(continuarà)

Carinyenes de l'Empordà

2011-07-30T22:55:00.005+02:00

Si visiteu la botiga d'Empordàlia a Pau o a Vilajuïga hi trobareu els vins que es diuen Sinols, dels que ja he parlat en alguna altra ocasió, però també hi trobareu un parell de vins monovarietals molt interessants.

Un d'aquests vins és el Samsó 2009, un monovarietal de carinyena, procedent de vinyes de més de cinquanta anys —ja sabeu que la carinyena és una varietat que millora extraordinàriament amb l'edat de les vinyes— dels costers de l'Albera de la banda de Rabós, Garriguella i Vilajuïga, en terreny de llicorelles. És un vi que no passa per fusta sinó que, quan acaba la fermentació malolàctica, es cria en un dipòsit de ciment.

Us el recomano. De fet, és el vi que m'està acompanyant en aquests vespres d'estiu, perquè trobo que s'adiu força amb l'ambient dels àpats del temps de les vacances. Té una aroma atractiva, fresca i penetrant, lleument cremosa i dòcil, neta, que recorda el pa i les flors. Un vi fàcil de beure —com ens cal ara—, ben equilibrat, sense defectes i sense un pes excessiu. De bona acidesa, fluid i amb un bell final. Com us deia, aquest serà el vi que ens acompanyarà demà al vespre, en aquesta terrassa empordanesa on escric, quan ens trobem a l'entorn de les graelles per festivar l'inici del temps de lleure.

Cada ampolla de carinyena ben feta —com aquesta d'Empordàlia— em fa valorar més i més la importància d'aquest cep en els vins del nostre país. Tenim vins de carinyena que són absolutament els millors carinyenes del món —no exagero gens ni dic res que m'estigui inventant jo. També hi ha cada cop més cellers que saben produir vins de carinyena deliciosos i molt ben fets. Si a aquestes dues propietats de la carinyena de Catalunya hi afegim el fet que aquesta varietat no sembla capaç de donar grans vins fins que no comença a tenir una edat venerable, entendrem com és d'important que es protegeixin les vinyes velles de carinyena que (encara!) tenim i que els seus raïms vagin a parar a cellers que creguin en aquest cep i el sàpiguen tractar. I, al final de la cadena, cal que nosaltres, els consumidors, sapiguem apreciar aquests vins com a resultat últim d'un patrimoni ben nostre.

L'altre monovarietal d'Empordàlia —que, recordem-ho, representa la unió del que foren les cooperatives de Pau, Roses i Vilajuïga— és el Garnatxa 2005, però d'aquest vi ja en parlaré un altre dia...

Al peu de Collbaix

2011-07-22T19:09:00.020+02:00

Gairebé es podria dir que vaig tastar aquest vi a cegues: sense saber-ne res, sense esperar-ne res. I ens uns instants —només en acostar el meu nas a la copa— vaig passar de la displicència a l'exultació.

La situació era aquesta. Estava sol a casa, assegut a taula, a la cuina, a punt de sopar. A la copa hi tenia un cert cabernet —d'uns disset euros— que m'havien recomanat a Vins Noè i que m'era desconegut. M'acosto la copa al nas i, com en un d'aquells cops d'efecte que veiem sovint al teatre, tot el que hi ha al meu entorn desapareix i la copa i el líquid que conté capten el cent per cent de la meva atenció. Penso: Aquest vi és extraordinari! Abandono el plat que hi ha a taula i m'enduc la copa a la sala. Encara no me l'he acostada a la boca. Segueixo flairant, embadalit, les olors magnífiques que n'emanen. I el tast m'absorbeix completament durant un temps indefinit.

És una situació que no és pas freqüent. Recordo, per exemple, un cas similar amb la primera collita del Gresa de Vinyes d'Olivardots. I també amb el Saó Expressiu del celler Mas Blanch i Jové.

Diguem el nom d'aquest vi: Collbaix Singular 2007. És un cabernet sauvignon cent per cent d'un celler que hi ha al peu del Turó de Collbaix, entre Monistrolet i Sant Joan de Vilatorrada, al Bages. Se'n diu Celler el Molí i l'endemà mateix vaig anar-lo a visitar, perquè és evident que un vi d'aquesta qualitat no pot sorgir pas per casualitat i jo volia esbrinar-ne l'origen.

La silueta de Montserrat domina, per la banda de migdia, el panorama de les vinyes d'aquest celler, que s'ajeuen a la falda del Collbaix, al voltant del mas. Hi ha cabernet sauvignon i cabernet franc, ull de llebre, merlot, picapoll i macabeu, i també hi ha olivera. En total, uns trenta mil ceps i unes vuit mil oliveres.

El vi més sumptuós del celler, el Singular —del que només se'n fan quatre bótes de tres-cents cada anyada— surt de la millor vinya de la finca, situada a la part més enlairada. L'indret dóna sensació de bon endreç, i la vista sobre la plana del Bages, tancada per les familiars siluetes de Montserrat i Sant Llorenç, atorga amplitud i espai. La marinada visita la finca, els vespres d'estiu, i hi du la fresca i la renovació de l'aire.

Hi ha tres persones involucrades en aquest projecte. D'una banda, en Josep Maria Claret i en Sebastià Catllà, que controlen el celler i les vinyes. De l'altra, l'enòleg Gerard Escudé. En la meva visita, només vaig conèixer en Josep Maria, però en vaig tenir prou per entendre que aquest projecte té aspiracions de qualitat molt sòlides i que la rotunditat del Singular 2007 no és pas fruit de l'atzar sinó el resultat d'un afany —"Esforç treballós, penible, ansiós. Desig viu", segons el DLC— meticulós i savi d'aquestes tres persones.

El Celler el Molí elabora oli verge extra d'arbequina, un rosat de merlot, un blanc de picapoll i macabeu i un negre de cupatge de les varietats de la finca. Les dues cuvées de nivell superior són els negres La Llobeta i Singular. Tenen en ment, també, un hipotètic Singular blanc, quan les condicions siguin les adients per aconseguir un blanc de criança d'un nivell apropiat. Parlaré d'aquests vins —n'estic segur— en un futur proper, però ara s'escau que em concentri en el Singular 2007.

Si us fa peresa seguir llegint, si voleu anar directament a la conclusió, si voleu la "versió curta" de la història, us diré que no conec cap altre cabernet del nostre país que se li pugui comparar. I si, buscant a la meva memòria, he de trobar algun vi tastat recentment que s'assembli a n'aquest, he d'anar al sumptuós Viader 2000 de la vall de Napa.

L'aroma d'aquest vi —ja ho he dit abans— és espectacular, seductora, molt potent, fortament cremosa, enorme. De gran riquesa, té una maduresa que no es decanta cap a la melmelada, sinó que té un tremp que no cansa, inequívocament cabernet. A la boca, podríem parlar d'aquell tòpic de la bombolla de fruita, però no ens hauríem de confondre, perquè aquesta "bombolla" s'ha d'entendre amb una grandíssima densitat de criança —que vol dir fusta, clar que sí, però vol dir fusta finíssima i també vol dir molt més que fusta: La cura d'en Gerard Escudé a l'hora d'escollir les quatre bótes noves on es farà aquest vi és extraordinària. Elegant, potent, untuós, especiat, amb capacitat per créixer més a l'ampolla. Em venen al cap records de La Conseillante, Pichon-Baron, Pape-Clément... però no és exactament això. És més Napa Valley, però "amb seny mediterrani".

Al celler tasto el Singular 2009, que encara no està embotellat. També n'hi ha només quatre bótes i ara mateix em sembla que està al mateix nivell —potser fins i tot una mica més amunt— que el Singular 2007 del que he estat parlant tot aquest temps.

Aniré tastant els altres vins d'aquest celler. Aconseguiré —si puc— una ampolla de cada nova collita. En tornaré a parlar en aquest bloc (encara no he dit res del grup d'enòlegs 10 sentits...). He desat una ampolla d'aquest Singular 2007 al meu celler, perquè voldré tastar-la d'aquí a uns anys.

Parlar de vins com aquests justifica —ho vull creure— el bloc Vins de Catalunya.

Comprar vins del 2010

2011-07-17T21:17:00.005+02:00

Ara és el temps de comprar, a l'avançada, els vins del 2010.

No tinc cap intenció de parlar de la gran bogeria especulativa dels vins de Bordeus, immersos en una espiral sense fi —en una autèntica bombolla enològica— que els fa inaccessibles a la major part del seu públic propi i tradicional. En aquest bloc s'escau parlar de vins catalans i potser convé començar donant a conèixer el fet que hi ha alguns vins catalans —molt poquets— que es poden comprar a l'avançada.

Pel que jo sé, només hi ha tres cellers catalans que ofereixen els seus vins a l'avançada. D'una banda, tenim el celler de l'Àlvaro Palacios, al Priorat. Ara podem comprar els seus Gratallops 2010, Finca Dofí 2010 i L'Ermita 2010 a uns preus rebaixats, i els rebrem a casa d'aquí a dos anys. L'altre celler català que, des de fa anys, ofereix els seus vins a l'avançada és Mas Gil, el celler de Calonge d'on surt el Clos d'Agon i el Valmanya, dels que ja he parlat en un altre article d'aquest bloc. Finalment, Hervé Bizeul també ofereix a l'avançada els seus Le Clos des Fées 2010 i La Petite Sibérie 2010.

Té sentit comprar aquests vins a l'avançada? Jo crec que sí que en té. Bé, té sentit si realment hom vol comprar aquests vins. Si, per exemple, el Finca Dofí no us interessa, no l'heu pas de comprar, ni a l'avançada ni mai. Ara bé, si penseu que sí, que us ve de gust tenir alguna ampolla d'aquest vi, us he de dir que comprant-lo a l'avançada aconseguireu un descompte força significatiu.

Per exemple, repassant l'històric de les meves compres de Finca Dofí, observo uns estalvis que van del 29% al 33% sobre el preu de venda final. La situació amb L'Ermita és similar: l'estalvi va d'un 25% el 2004 fins un 40% el 2008. Finalment, el Clos des Fées a l'avançada és un 28% més barat que el que ens costaria si esperem a comprar-lo quan el vi surt al mercat. És clar, però, que aquests descomptes no estan pas garantits i podria donar-se el cas que la compra a l'avançada no representés cap estalvi. A mi no m'ha passat mai, però no es pot descartar.

Hi ha quatre factors a considerar a l'hora de valorar l'interès de la compra de vi a l'avançada:

Especulació. Per als "brokers", aquesta és la motivació principal, però no és aplicable als vins catalans. D'altra banda, si algú està interessat en aquesta línia, està llegint el bloc menys indicat. És cert que jo he anat comprant alguna ampolla escadussera de Bordeus a l'avançada, i m'he estalviat entre un vint-i-cinc i un trenta per cent —que sempre ve de gust— però especular amb vi està infinitament allunyat de les meves possibilitats i els meus interessos.
Estalvi. Ja he comentat quins han estat els descomptes que he pogut aconseguir. Són un bon motiu per comprar a l'avançada.
Disponibilitat. Sovint, alguns vins escassos i molt apreciats desapareixen del mercat als pocs dies d'arribar-hi. Per aconseguir-ne una ampolla cal estar molt amatent a quin és el moment en que arriben a les botigues. Tot això ens ho estalviem si podem comprar aquest vi a l'avançada.
Comoditat. Lliga amb l'apartat anterior. Saps que el vi t'arribarà a casa en el moment en que surti del celler.

Per tot el que he dit, sembla clar que a mi m'agradaria que hi hagués més vins catalans que es poguessin comprar a l'avançada. No sé si aquest sistema pot tenir algun interès per al celler. M'imagino que no gaire. Pel que fa al consumidor, és evident que si necessitem una ampolla per al sopar de demà, la compra a l'avançada no ens interessa, però si la situació és que hi ha una sèrie de vins que comprem més o menys cada anyada, aleshores comprar a l'avançada té tots els avantatges i —pràcticament— cap inconvenient.

No us agradaria poder aconseguir un 30% de descompte en el Clos Mogador, Espectacle, Selecció Andreu, Finca Garbet, Clos Erasmus, Auditori, Vall Llach, Les Tallades de Cal Nicolau, Turó d'en Mota, Camí Pesseroles.....?

D'ací i d'allà

2011-07-13T19:56:00.008+02:00

Tinc poc més d'una dotzena de priorats o montsants de la collita 2004 i me'ls he de dosificar amb prudència. L'altre dia vaig obrir una ampolla del celler Joan d'Anguera i no es tractava del Bugader —del que ja he parlat en alguna altra ocasió— sinó del Finca L'Argatà 2004 —garnatxa, sirà i cabernet amb dotze mesos de criança en roure francès. Els 2004 d'aquella banda del nostre país són, gairebé sempre, una tria força segura, però aquesta ampolla m'ha donat encara més del que esperava.

Quina bona ampolla! Aroma potent, de fruita confitada i melmelada, viu i persistent, amb una presència ben discreta de la fusta, amb uns torrats subtils que es decanten més cap el pa que cap el fum. Hi ha fruita, força fruita, que ens dóna sensacions arrodonides i fins una mica vellutades, sense perdre la fluïdesa. Llargada, frescor, maduresa impecable... Quin encert haver sabut esperar uns anys... i quina recança no tenir-ne cap més ampolla!

Fent un canvi complet de registre, he de parlar d'un vi que m'ha acompanyat en més d'una ocasió recent, un vi deliciós i llaminer, sorprenentment pur i agradable, amb fruita tendra i sense cap aresta. Es tracta de l'Heus 2010, de La Vinyeta. Carinyena, garnatxa, sirà i merlot, per ordre decreixent d'importància. Molt polit, saborós, amb aquell puntet rodó-cremós que tant ve de gust. Jove, però no simple. Exacte. Impecable.

És meravellós poder beure vins com aquest per menys de sis euros.

I acabo amb un blanc excel·lent, la garnatxa blanca de vinyes velles del Domaine du Clos des Fées 2007. És el gran blanc de l'Hervé Bizeul, el viticultor de Vingrau, i es tracta també d'una ampolla que he tingut la paciència de deixar evolucionar un cert temps.

Garnatxa blanca i una mica de garnatxa gris que ha fermentat en fusta. Criança sobre les mares durant uns vuit mesos. Només unes sis mil ampolles que surten d'una vinya de ceps centenaris.

El color és força cristal·lí i l'aroma, molt continguda i subtil, necessita una estona d'aireació per poder-se manifestar. Quan ho fa, tot és molt endreçat i pur, amb un fons d'ametlles i indicis de moltes altres coses fugisseres. A la boca, sorprèn trobar-hi un puntet dolcenc, sense arribar a ser realment dolcenc, potser només amorosit. És un vi de prop de 15 graus, i és un 2007 i, en canvi, es mostra perfectament ben situat en un punt d'equilibri que l'allunya de qualsevol sensació pesant o ardent. Té pes sense ser pesat. Té greix sense ser apegalós. Una ampolla memorable.

Tres copes i un quartet

2011-07-03T12:03:00.010+02:00

Es parla de música i s'analitza la música, i es parla —parlem— de vi i l'analitzem, com si el vi i la música fossin construccions funcionals que admetessin judicis mecanicistes. Sabem, en canvi, que el vi i la música només tenen sentit en l'àmbit de les sensacions i que, per això mateix, els seus efectes van plenament lligats als estats de la nostra sensibilitat, a les coordenades del nostre esperit.

Dono voltes a aquestes idees de filosofia barata mentre sóc en una sala de L'Agrícol de Vilafranca. Un quartet de saxos (Roger Martínez, Sergi Raya, David Miret i Dani Margalef) interpreta alguns standards d'aquells que tan estimem —Monk, Gillespie...— i al meu davant hi tinc tres copes de vi blanc del Penedès. Música i vi: sensacions que podríem voler analitzar i categoritzar, però no ho aconseguiríem. Sóc a Vilafranca, durant el VIJAZZ 2011 i la música i el vi són arreu.

M'enamora el jazz, però el que realment m'ha dut fins aquí té a veure amb el vi. En Ton Mata i en Joan Rubió, del celler Recaredo, han convidat un petit grup de persones a escoltar aquest quartet i tastar, al mateix temps, alguns dels vins tranquils d'aquest celler, un celler que els que llegiu el meu bloc ja sabeu que tinc en bona estima. A més, en Ton m'havia dit que, en el tast, hi hauria alguna sorpresa.

Mentre escoltem A Night in Tunisia (Paparelli & Gillespie) tastem Aloers 2010, una novetat de Recaredo, de la que vaig parlar fa poc, quan la van presentar a les Drassanes de Barcelona. Em va semblar, una vegada més, immensament atractiu.

Quan sona el conegudíssim Blue Monk tastem el Can Credo 2009 i la puresa d'aquest xarel·lo em torna a commoure. Finalment, amb els acords de Round Midnight (Williams & Monk) arriba la sorpresa —la gran sorpresa. Abans de dir-ne res, mireu aquesta fotografia:

Què és això que hi ha a la copa de la dreta? És un vi que no és ni blanc ni negre ni rosat. És el que a Itàlia en diuen "vino arancione". Per si no hi esteu familiaritzats, n'hi ha prou amb dir que el "vi taronja" és un vi blanc fet amb una varietat blanca, però amb una llarga maceració amb la pell del raïm. Era un vi tradicional a Itàlia que, com tantes altres coses, havia estat força oblidat fins fa uns pocs anys en que ha tornat a agafar embranzida i ara hi ha diversos cellers que l'estan treballant —no només a Itàlia, sinó també a Califòrnia i altres indrets.

La història d'aquest "xarel·lo taronja" tan singular és força interessant. El que hi ha a la meva copa es diu El Xarel·lo de Can Credo 2003 i és un xarel·lo cent per cent, vinificat, com he dit, amb una maceració extremadament llarga, per tal d'extreure tot el que la pell d'aquest raïm ens pugui arribar a donar. Es veu que a Recaredo van voler treballar el xarel·lo d'aquesta manera, amb la intenció d'experimentar fins a quin punt es podia arribar amb aquesta varietat tan tradicional. Hi va haver, doncs, un petit nombre d'ampolles de xarel·lo vinificat "en taronja" el 2002 i el 2003, i prou. El vi mai no va sortir de casa. Entre altres coses, perquè la DO Penedès va rebutjar aquest vi "incomprensible". Aquestes ampolles, van passar a formar part, doncs, de la sèrie de tresors ocults que s'amaguen als cellers de casa nostra.

La meva dona i jo no ens acabem de posar d'acord en si preferim l'aroma o el gust d'aquest xarel·lo 2003. Ella va quedar fascinada pel ventall d'olors que emanaven d'aquesta copa de color sorprenent. Notes de mel i cítrics, de panses i confiteria —per dir alguna cosa, sabent que no serà pas exacta, perquè aquest vi (que, recordem-ho, no és ni negre, ni blanc, ni rosat) és intrínsecament diferent de qualsevol altre vi. A mi, en canvi, el caràcter oxidatiu del nas d'aquest vi se m'alçava com un mur que em separava d'aquelles olors i, en canvi, quan el tenia a la boca, tot jo m'omplia d'una certa beatitud, com si el jazz de Monk se'm fes, de cop i volta, clar i transparent.

Quan el tast s'estava acabant, ens sentíem feliços d'haver tastat aquest vi inversemblant i delitós, però teníem la recança de pensar que era un vi pràcticament inexistent i que mai més no el podríem tornar a tastar. Tot plegat havia estat com un miratge. Aleshores, en Ton Mata i en Joan Rubió van dir-nos que ells pensaven tornar a fer un vi d'aquesta mena. I van afegir: "...si ningú no el compra, ens el beurem nosaltres." Amen!

Nun: el Pare dels Déus

2011-06-20T20:34:00.006+02:00

Es diu que, sovint, el tot és força més que la suma de les seves parts. Això és cert en molts àmbits, i es fa palès amb claredat, per exemple, en un tast vertical. Tastar, una al costat de l'altra altra, les successives collites d'un vi, és una experiència que va molt més enllà de tastar, per separat, cadascun d'aquests vins. Ara bé, quan el tast vertical pren el seu màxim significat és quan es tracta d'un celler que es basa en un terrer petit i que intenta que cada collita reflecteixi les característiques de l'anyada, potenciades per una vinificació dissenyada ad hoc.

És per tot això que un dels tastos que més de grat m'ha vingut en aquestes darreres setmanes és el tast vertical de totes les collites dels vins de Cal Raspallet. D'una banda, les collites 2006 a 2009 de Improvisació. De l'altra, les collites 2004 a 2009 de Nun Vinya dels Taus. En total, 9 vins —tots els que han fet en aquest celler de Sabanell— alguns dels quals són, a la pràctica, impossibles de trobar. Pensem, per exemple, que la primera collita d'Improvisació va donar només dues-centes cinquanta ampolles —les que van sortir d'un únic ou de ciment on el vi es va criar.

Mai abans no havia tastat aquests vins. Certament, en coneixia els padrins: l'Enric Soler, propietari i sommelier extraordinari i l'Ester Nin, una de les viticultores més notables d'aquest país nostre. També sabia que el celler treballa amb una única vinya vella de xarel·lo de menys d'una hectàrea (darrerament, l'Improvisació incorpora també raïms d'una petita vinya del Garraf de quaranta-cinc anys). Tota la resta, ho he après a partir de les nou copes del tast vertical i de les explicacions de l'Enric Soler —clares i ben estructurades, amb una manera de dir les coses que denota experiència docent.

A nivell general, podria parlar d'enologia i viticultura d'un rigor extrem —premsa neumàtica en atmosfera de carbònic, sense desfangats, sense sembrar llevats, sense provocar la malolàctica, sense estabilització, sense correcció d'acidesa, amb una tria acuradíssima de la fusta en que els vins es crien durant vuit o nou mesos...— però parlaré d'un altre concepte que em sembla importantíssim: L'Enric i l'Ester persegueixen fer xarel·los de criança reductius. M'explico. Ha estat una casualitat que aquest tast de Nun Vinya dels Taus coincidís amb la lectura d'un article de Chris Kissack al seu conegudíssim bloc en que parla de vins oxidats i vins oxidatius. En aquest cas, doncs, reductiu significaria el contrari d'oxidatiu: no només el Nun no tendeix a l'oxidació sinó que el seu estil —molt pur, molt estructurat, molt "vertical"— circula en la direcció contraria. Si llegiu l'article d'en Chris Kissack, ell us ho explicarà d'una manera molt més acurada del que podria fer jo.

Acabaré amb alguns apunts dels diversos vins, sempre limitats per la meva estreta capacitat.

L'Improvisació 2006 no té criança en fusta i el nas potser denota l'agressivitat del ciment nou. A la boca és molt millor, amb una fluïdesa molt agradable. L'Improvisació 2007 —600 ampolles, el resultat d'un ou de ciment i una bóta— és un dels Improvisació més voluminosos, més persistents. Melós, fet, sense cap aresta, amb un nas complex que inclou algunes notes subtils de pastisseria. L'Improvisació 2008 —1.350 ampolles, també meitat en ciment i meitat en fusta— és tancat i dur en un primer moment, però passat un cert temps es mostra pur i lineal, interessant i estricte. El més jove, l'Improvisació 2009, és una delícia de fruita que, si tenim paciència, anirà incorporant matisos més i més complexos.

Quan acosto el nas al Nun 2004, hi ha un cert ensurt, perquè els aromes que m'arriben són poc agraciats. Després d'un temps, aquest problema desapareix, però el vi es mostra desgarbellat fins el punt que obrim una segona ampolla, clarament millor. El Nun 2005 és força peculiar, amb unes notes de mel, endolcides, amb un toc d'olivada i un conjunt que tendeix al fino amontillado (en el bon sentit de l'expressió!). El Nun 2006 és allò que en diuen un "show stopper": quan aquest vi apareix, el tast surt de mare. Quines sensacions d'equilibri, frescor, volum, estructura! Un blanc molt gran! El Nun 2007 s'assembla força al magnífic 2005 i potser l'arribarà a superar amb el pas del temps, perquè té una acidesa modèlica. El Nun 2008 és el més "borgonyó" del tast, en el sentit de l'exactitud i la puresa que sovint esperem en els millors blancs d'aquella regió admirable. Quina sensació de plenitud! El Nun 2009 és potser encara més perfecte, però jo diria que, ara per ara, està en una fase de creixement interior que el fa poc accessible.

Amb poques paraules: si parlem de xarel·lo i parlem de criança en fusta, la resposta és la Vinya dels Taus. L'Enric Costa i l'Ester Nin creen, amb la seva vinya de 0.89 ha, un blanc català d'excel·lència, de virtuts sòlides i sense concessions ni als focs d'artifici ni a la mistificació. He localitzat, en una botiga, un màgnum de Nun Vinya dels Taus 2008. Em serà difícil resistir la temptació de comprar-lo.

Cigonyes a l'Empordà

2011-06-19T22:10:00.005+02:00

Fa uns anys, les cigonyes no niaven a l'Empordà i ara, després d'un procés de recuperació que va començar el 1987, n'hi ha vuitanta parelles. Als jardins del Castell de Peralada hi ha més de vint nius, i també n'hi ha algun a Ultramort. Als aiguamolls n'hi ha més de cinquanta. Es diu que la primera parella que va fer un niu el va fer al campanar de Parlavà —era el 1982— i un veí del poble va matar d'un tret una de les cigonyes. Ara, en canvi, la presència d'aquestes aus ens sembla una realitat perfectament natural i consolidada, com si la cigonya mai no hagués marxat.

Però no vull parlar d'aus, sinó de vins, perquè el celler del Castell de Peralada (oficialment, "Castillo Perelada") acaba de presentar dos vins —un negre de garnatxa i un blanc de macabeu— que duen el nom de Cigonyes. Són vins interessants, per més d'un motiu.

El Cigonyes negre 2010 conté, a més de garnatxa, un 10% de sirà i s'ha criat quatre mesos en roure francès. D'un roig cirera relativament clar, té la tipicitat de la garnatxa, amb aromes força netes de fruita madura i un lleu fons d'herba i fusta. Ens omple la boca de sensacions de fruita fresca, però llisca bé i té l'acidesa justa. És equilibrat i saborós, directe i franc.

El Cigonyes blanc 2010 —90% macabeu i 10% sauvignon blanc— té un nas amb clares notes de fruita blanca, atractiu, i a la boca és net i melós, equilibrat i clàssic. Incita a beure. Incita al bon viure.

Diguem, doncs, que aquests dos vins nous estan prou bé. I, a més, són molt accessibles. Però, en la meva opinió, la importància d'aquests Cigonyes va més enllà de l'estricta valoració qualitativa que ens mereixin. El que és remarcable, el que ens hauria de fer reflexionar, és que un celler com el de Peralada —amb el seu perfil comercial i la seva penetració en el mercat— decideixi, ara mateix, treure uns vins amb aquestes característiques. Això vol dir alguna cosa. Per exemple, pot voler dir que, finalment, hi ha un públic prou genèric que aprecia els vins que donen prioritat a la fruita (els vins "moderns" —ja m'enteneu).

Si volem que el vi català guanyi, algun dia, el lloc que li pertoca a les cartes de vins, necessitem vins d'aquesta mena.

Incitació al Carpe Diem

2011-06-10T16:49:00.008+02:00

Quan un celler que ja parteix d'un bon nivell de qualitat i de feina ben feta confia la direcció tècnica i enològica a una persona amb coneixement, rigor, empenta i creativitat —estic parlant, en aquest cas concret, de la Blanca Ozcariz— segur que hi passaran coses interessants.

El celler és Mas Tinell, de Vilafranca, i els seus vins i caves que jo —em sap greu dir-ho— coneixia poc, mereixen que se'n faci esment en aquest bloc. Si alguna cosa em va quedar clara després de les tres hores que vaig passar al celler, parlant amb la Blanca i tastant, un a un, amb tota l'atenció necessària, els caves i els vins, és que les idees clares i l'experiència d'aquesta enòloga (Llicenciada en biologia per la UB, diploma d'enologia per la Université de la Bourgogne, DEA en viticultura i enologia per l'Université Bordeaux I) estan donant-nos uns productes amb un altíssim nivell de qualitat i, més enllà d'això, uns productes amb una certa personalitat.

Aquest celler només fa caves de més de dos anys de criança, verema a ma, fa un treball acurat a la vinya —vinya pròpia a l'entorn del celler i també, en alguns casos, vinya d'altri, però estrictament controlada per la Blanca—, utilitza una premsa atípica, de corrons, que dóna un premsat molt suau, indica a cada etiqueta la data de degollat i fa uns dosatges —quan s'escau— que a mi, personalment, m'han agradat molt.

L'Alba 2010 és un cupatge de totes les varietats blanques de les vinyes del celler: Macabeu, xarel·lo, parellada, chardonnay i moscatell. El vaig trobar fresc i pur, equilibrat i amb bona trajectòria. Al nas, subtil i bonic, hi dominava la fruita. En aquell moment (era el mes d'abril) l'acidesa era encara una mica massa marcada, però a dia d'avui, és segur que el vi està ja plenament integrat.

El Chardonnay 2010 és un clàssic d'aquest celler. Té la untuositat, la suavitat i aquelles lleus notes varietals que cal esperar, però sense ni estridències ni "aplatanament" (perdoneu l'expressió). Vaig trobar que era un chardonnay fresc i jove que s'adiu força amb el meu gust personal.

Però el cert és que el blanc que més em va agradar va ser el Gisele 2009, un xarel·lo pur, fermentat en roure francès i hongarès (amb sistema de fred) i criat uns dos mesos a la mateixa bóta. Només hi ha 2.980 ampolles d'aquest vi exquisit, de nas complex, amb fruits secs i cítrics, amb volum i estructura, molt bo.

Al catàleg de Mas Tinell hi ha cinc caves, i cap d'ells no és trivial. Fins el més "senzill", que seria el Brut Real 2007 —brut, macabeu-xarel·lo-parellada a parts iguals, més de 24 mesos de criança— és un cava net i estructurat, fresc però amb pes i caràcter i amb una integració del carbònic impecable. El Nature Real 2005 té un estil semblant a l'anterior, però és més fet, més complex, més melós. És un brut nature de més de 48 mesos de criança, amb una mica de chardonnay. Clàssic, substancial, molt recomanable.

Al capdamunt de la piràmide hi trobem dos caves ben diferents, de qualitats sòlides i, al mateix temps, contrastades. Dos caves que, si un dia els serviu a taula simultàniament, de ben segur que generaran una bonica controvèrsia entre els partidaris de l'un i de l'altre. El Carpe Diem 2005 té un 40% de chardonnay i és floral, molt aromàtic, molt subtil, molt champenoise. És l'elegància, que parla amb veu baixa i que cal escoltar amb atenció. L'altre cava pertany a la poc habitual categoria dels extra brut —situada entre el brut i el brut nature— i es diu Cristina 2006. Conté un 20% de chardonnay i un 35% de xarel·lo, del qual una petita part ha estat envellit en bóta. La resta és macabeu (10%) i parellada (35%). Se'n fan poques ampolles (unes divuit mil) i em va semblar impressionant. El nas és molt expressiu i de gran complexitat, amb un ventall que va de la fruita blanca a la pastisseria, i a la boca ens ofereix totes aquelles sensacions netes, amorosides i untuoses (sense deixar de ser fresques) que tant m'agraden. Quina força que té! Encara tinc al celler una ampolla d'aquest vi formidable que obriré en alguna propera ocasió especial.

Mentre escric aquest llarg article (seré capaç, un dia, de fer escrits més breus, més concisos?) sóc en una terrassa d'una casa de l'Empordà, a recer de la pluja primaveral que està caient amb força, i a la copa no hi tinc cap dels vins anteriors. Hi tinc el Mas Tinell Brut Rosé 2007, un cava fet 100% amb trepat de la Conca que, entre els productes d'aquest celler és, tanmateix, last but not least.

Diada de vins i festa

2011-06-10T16:31:00.006+02:00

Broqueta de llagostí amb coco al curry i anacard, bombó de foie amb cacau, tripa de bacallà amb cigrons, neula farcida de xocolata negra amb taronja, steak tàrtar amb anguila fumada, maduixot macerat amb vinagre d'anxova i formatge... i l'arròs de porc i trompetes de la mort... i moltes altres delícies. I la visió del mar, més enllà de les vinyes, i el sauló i fins la gotellada breu i refrescant.

Es tracta de la diada de portes obertes d'Alta Alella i s'inaugura el centre d'enoturisme. El nombre de convidats és molt gran. El celler posa a la nostra disposició tots els seus vins i caves i algun "bonus", com una vertical de Dolç Mataró del 2001 al 2009. A cadascun dels espais del celler hi ha una oferta gastronòmica engrescadora, presentada per diversos establiments ben coneguts —Can Vinyers de Matadepera, Casa Graupera de Mataró o l'Arrosseria de l'Andreu, de Cunit, per exemple—, acompanyada pels productes d'Alta Alella més apropiats.

No podria repetir quins vins vaig tastar —no era pas un dia per prendre notes: Em vaig deixar endur per un cert atzar, sense cap intenció analítica. Recordo, per exemple, la personalitat del Laietà Iluro Rosé que vaig maridar amb una neula de xocolata i maduixa de la Casa Graupera —exquisida. Aquest cava, que té més de vint mesos de criança, està fet amb la varietat mataró i és delicadament saborós, amb una bella consistència. Recordo, també, el Opus Evolution, un gran cava de llarga criança, a base de chardonnay i pinot noir, que va acompanyar-me amb el tàrtar de tonyina de Moll Oest, del Masnou. I el monumental arròs amb trompetes de la mort el vaig menjar amb el Mirgin Rosé, un pinot noir parcialment fermentat en fusta, molt original, molt plaent.

L'ambient de festa és extraordinari. Les nuvolades del matí s'han allunyat i ara el mar es fa més present. Les vinyes, ufanoses, ens envolten. Hi ha gent d'arreu, amics d'Alta Alella, viticultors, el món de la vinya i el vi en tota la seva amplitud. Tasto el Blanc de Neu, l'Exeo, l'Xtrem PS....

El meu gran error va ser haver de marxar abans d'hora...

Vint anys de Clos Martinet

2011-06-05T12:05:00.002+02:00

Som al peu de la vinya dels Mollons, a la Serra Alta, a la carena de la Pedra del Terme, dos-cents metres per sobre del barranc de la Sardana. Al nostre davant, l'altiplà de Falset i la Serra de Llaberia. Estem assistint, embadalits, a una lliçó magistral de viticultura que imparteix, amb rigor acadèmic i amb retòrica abrandada, en Josep Lluís Pérez.

Amb generositat magnànima, en Josep Lluís i la seva filla Sara han convidat un grup de persones —entre les que he tingut l'honor de ser-hi comptat— a una jornada memorable al Mas Martinet, entre Falset i Gratallops. Escoltem com aquests dos mestres de la ciència i l'art de fer vi ens expliquen, de manera raonada i fefaent, "el com i el perquè de cada cosa", el creixement dels ceps i dels botims, les variables que hi poden influir, el control del vigor i de la superfície foliar, la ciència de la poda, el paper de l'aigua, del sol i del sòl,... i de les persones! Tantes i tantes coses sobre les que en Josep Lluís Pérez no ha deixat mai d'experimentar i qüestionar.

No sé el temps que fa que l'escoltem. Com passa amb els bons mestres, tot el que diu sembla que vessi de sentit, que sigui d'una evidència total, clar i català. Parla també dels aspectes sociològics de la vinya, de la necessitat de dignificar el vi de taula i aconseguir que sigui econòmicament rendible i, al mateix temps, saborós i intrínsecament bo. El temps passa sense que ens n'adonem. M'agrada escoltar com la ciència i l'experimentació són sempre a la base tot el que ell diu, m'agrada aquesta combinació de seny i rauxa, d'enginyeria i imaginació que l'han dut a ser la figura cabdal que és ara mateix. Ell és la persona que fa vi de qualitat al desert d'Egipte i a una illa bàltica, ell és el pare d'un gran nombre dels millors vins que es fan al nostre país. Ell va ser un dels pioners del Priorat i els seus Clos Martinet —que ja fa anys que dirigeix la seva filla Sara— i Cims de Porrera s'escriuen amb lletra gran a l'atles dels vins més significatius de Catalunya.

La Sara telefona per acuitar-nos a tornar al mas, on tot és a punt per a un dels tastos més memorables que he fet mai. En Josep Lluís ens va oferir una panoràmica del Clos Martinet que començava ara fa vint anys —quan les vinyes eren encara ben joves, la proporció de cabernet era molt superior a la d'ara, els pioners vinificaven el seu vi conjuntament i la seva filla encara no havia assumit la responsabilitat d'aquest Clos— i repassava algunes de les collites més significatives entre el 1990 i el 2004.

Clos Martinet 1990! Quin privilegi! Quina lliçó per a qui pugui dubtar de la capacitat d'evolució d'aquests grans vins! La Sara ens anava explicant —amb emoció— les característiques de cada collita, mentre omplia les nostres copes amb Clos Martinet 1990, Clos Martinet 1993, Clos Martinet 1996, Clos Martinet 1998, Clos Martinet 2000 i Clos Martinet 2004, que són algunes de les millors collites d'aquest vi. Tot un ventall de matisos, de maduresa, una gradació de virtuts en la que cadascú de nosaltres podia intentar trobar el punt dolç personal entre un vi de sis anys i un de vint anys.

El 1990 va ser el segon any de producció del celler. El vi ens ofereix totes aquelles coses valuoses que només el temps pot donar a un vi, en el millor dels casos. Refinat i vellutat, extraordinari. Al nas van sortint, lentament, matisos diversos, de marcada elegància. El 1993 em va entusiasmar, al mateix temps que em sorprenia per la seva força. Aromàtic, de gran volum, com una esfera perfecta a la boca, llarg i de bella textura. Una gemma. El 1996 era menys expressiu, més amagat, més difícil d'entendre, i el 1998, en canvi, tenia potència i complexitat, amb una interessant barreja de notes dolces i notes terciàries que ja començaven a treure el cap. Per alguns, era el punt d'equilibri entre la jovenesa i l'edat adulta. Meravellós. El 2000 era hedonisme pur, amb força fruita madura, aromàtic i complex. Sensacions d'opulència d'un vi molt gran que llisca amb plenitud. Quin plaer! Tancava la sèrie el 2004 que, per comparació amb els altres, se'l notava "poc fet". Però era elegant i tenia una força i una tensió internes que es manifestaran quan arribi el moment. Es feia difícil destriar tot el que aportava al nas.

En qualsevol cas, cada un d'aquest vins era tot un món, tota una història. Que, a dia d'avui, aquests vins catalans existeixin i hagin desenvolupat aquesta qualitat, m'omple de satisfacció. Haver-los pogut tastar —en la companyia i en les circumstàncies que he explicat— és un autèntic privilegi.

Tast amb Llops

2011-05-30T17:12:00.014+02:00

Diuen que els llops ja han tornat a Catalunya, després de cent anys d'absència, però el dia del "Tast amb Llops" no en vàrem veure cap. Dic "veure" i no pas "beure", perquè si hi havia o no algun "llop" a dins de les ampolles d'aquest tast excel·lent, és una cosa que hauríem de discutir...

Ja fa cinc anys que Gratallops organitza aquest tast dels vins de la vila —que no és el mateix que els vins dels cellers de la vila— i aquest mes d'abril vaig poder participar-hi. Nou cellers de Gratallops i cinc cellers convidats presentaven els seus vins que, en alguns casos, eren mostres de bóta de la collita 2009. Fet i fet, una bona oportunitat per conèixer millor els vins d'aquest indret privilegiat.

Parlem de cada collita per separat, i comencem per la més jove, la del 2009. El primer que cal dir és que aquests vins encara no estan acabats de fer i que, per això mateix, d'aquí a un any o dos —o deu— poden presentar virtuts totalment diverses de les que presentaven ara mateix.

Em van impressionar els Manyetes. Parlo en plural perquè la vinya que abans donava el Clos Manyetes —que després va passar a dir-se simplement Manyetes— ara dóna dos vins diversos, perquè en René Barbier ha decidit separar les vinyes de coster de les vinyes en terrassa que, a més, tenen orientacions diferents. Tenim, doncs, el Manyetes 2009 —meravellosament aromàtic i floral— i el Solertia 2009 —complex i subtil, amb prou matèria. Dos vins que encara han d'evolucionar molt, però que sembla que seran majestuosos.

En una altra zona de l'espectre, hi podem situar el Vuit 2009 —del celler Vinya del Vuit, en que hi participa en René Barbier fill—, potser el vi més espectacular del tast. Carinyena en un noranta per cent, amb un volum immens i una força desbordada que encara s'ha de domar. Podria esdevenir un vi realment gran.

Vaig tastar dos vins "de casa bona" que em van decebre: el Finca Dofí 2009 i el Laurel 2009. Com que es tracta, com he dit abans, de vins que encara no han completat la seva evolució natural, és assenyat i convenient no emetre judicis negatius contra ells. Però tampoc no he pas d'amagar que no em van agradar. Haurem de veure com estan d'ara en un any.

Si parlem dels 2008, hi havia dos vins meravellosos que vaig tastar diverses vegades —en un evident abús de la generositat del celler. Es tracta dels vins del celler Mas Alta, de la Vilella Alta. L'Artigas 2008, amb un 70% de garnatxa, em va semblar magnífic: complex i equilibrat, amb força, molt fresc, molt satisfactori, deliciós. Per a mi, el vi de la nit. El Cirerets 2008, amb un 90% de carinyena, és elegant, cremós, molt fluid, molt equilibrat. Dos vins que em van enamorar. Pel que fa al nom del primer d'aquests vins, resulta que, prop del celler, hi ha un indret anomenat "Les Artigues". Com que no crec que els propietaris d'aquest celler —en Michel i la Christine Vanhouette— hagin volgut retre homenatge a José Gervasio Artigas Arnal, l'heroi de l'Uruguai, ens tornem a trobar amb un altre exemple lamentable de menyspreu a la llengua i al país. Ja en començo a tenir el pap ple, de tot plegat.

Seguint amb els 2008, però ara en una línia més càlida, he de dir que em va agradar molt i molt Lo Givot 2008, del Celler del Pont, de la Vilella Baixa. Un vi de gran volum, sedós i embolcallant, complex i càlid, substancial. Un vi —i un celler— que m'agradarà conèixer amb més deteniment, quan tingui temps de fer-ho.

Vaig tastar molts altres vins, força diversos, sempre interessants. Com el Planassos 2008, del celler Saó del Coster, perfumat i cremós. Com el saborós Gratallops 2009 de l'Àlvaro Palacios, o el blanc d'escanyavelles del celler Ripoll Sans. I, si parlem de collites anteriors, el 2/3 2006 de Trio Infernal, ratllant la perfecció, o la meravellosa garnatxa 2007 del Châteauneuf-du-Pape de Tardieu-Laurent. I encara altres coses que no tinc temps de comentar...

L'organització de l'acte em va semblar una mica justeta, amb menges de bona qualitat, però més aviat migrades. Afortunadament, la grandesa dels vins que se'ns oferien dissimulaven prou bé qualsevol mancança.

Els nous Penedès a les Drassanes

2011-05-18T19:59:00.008+02:00

El motto era "Descobreixi els nous Penedès". El lloc era la monumental sala de les Drassanes que du el nom del nostre negrer més insigne, el Marquès de Comillas. El fet consistia en que 34 cellers del Penedès presentaven els seus vins. Una bona ocasió per repassar —els anglesos tenen la bonica paraula revisit— vins ja coneguts, per tastar algunes novetats força interessants —en parlaré tot seguit— i per fer-se una idea de les potencialitats de la collita 2010.

Sovint sento parlar del Penedès amb un cert menysteniment, com si aquesta denominació fos l'ase dels cops. Jo penso que, encara que hi hagi coses que no m'hi agraden, també és cert que al Penedès hi ha un nivell de coneixement enològic altíssim —allò que en diuen expertesa— que, per poc que s'orienti en la bona direcció, pot assolir allò que bonament es proposi.

Vag limitar-me a tastar blancs, en primer lloc perquè em venia de gust, i en segon lloc perquè em va semblar que era en els blancs on hi trobaria les novetats més interessants.

A Recaredo —a qui cal felicitar per l'èxit que ha obtingut a la nova llista de Jay Miller— vaig tastar una novetat que em va agradar força. Es diu Aloers 2010 i és el primer vi completament biodinàmic de Recaredo. El nom, que pot semblar estrany en un primer moment, fa referència a la persona que posseeix terres en alou. 65% de xarel·lo, 24% de macabeu i 11% de parellada; només sis mil ampolles; aromàtic, net, amable, fresc, melós, llarg, saborós, molt equilibrat, de recorregut lineal i fi. Crec que encara no ha sortit al mercat. També vaig tastar el magnífic Can Credo 2009, que potser em va semblar encara millor que la darrera vegada: excel·lent equilibri entre una mesurada untuositat i un tremp i una puresa impecables: Espectacular, tot un referent.

La varietat subirat parent és la malvasia, i Agustí Torelló Mata presentava un monovarietal de subirat parent, sense fusta, que es diu XII 2010. Nas explosivament floral, però amb una complexitat que em duia records d'algun bell gewürztraminer. Net i atractiu, fresc però no trivial. Un vi dels que es podria dir allò de "et va parlant mentre el tens a la boca".

El Xarel·lo 2010 de Vilarnau té un espectre aromàtic ben interessant i, si bé a la boca és encara una mica dur, sembla que pot millorar amb una mica més de temps a l'ampolla.

No coneixia els blancs de Nadal i em van semblar interessantíssims. El seu Xarel·lo 2010 és elegant i de bon beure i té virtuts subtils i ben dosificades. Només n'hi ha quinze mil ampolles. M'agrada.

En aquesta mena de mostres, sempre espero trobar algun celler que desconec i m'és atractiu. En aquesta ocasió, aquest celler va ser Mas Rodó, de Mediona. Crec que és un projecte que s'ha iniciat fa poc, amb idees força clares i vins estrictament monovarietals. Vaig tastar un Montonega 2009 que em va sorprendre pels seus registres organolèptics poc habituals. La montonega és una variant de la parellada. Però el vi que més em va agradar —de fet, un dels millors entre els que vaig tastar— va ser el seu Macabeu 2009. Gran de mida i de qualitats, fantàsticament corpulent i ric. Caldrà seguir la trajectòria d'aquest celler.

Un altre xarel·lo que em va agradar força va ser el Crisalys 2010 de Torelló. Quatre mesos de criança en roure, nas de bona fruita, amb lleus sensacions glicèriques, i boca d'una certa opulència, sense perdre netedat ni tremp. Encara s'afinarà més. Quan li comento com m'agrada aquest xarel·lo, en Toni em convida a tastar un altre xarel·lo, escàs i sublim, que es diu Vittios 2010. Es tracta d'una verema tardana exquisida, de la que només se n'han fet sis-centes ampolles. Neta dolçor de préssec, però amb tot l'equilibri i tot el caràcter necessaris per allunyar-se de cap temptació apegalosa o licorosa. Tot un paradigma de la "dolçor que llisca". El vi té un mínim pas per roure i crec que estarà encara millor en el futur.

Acabaré amb el Xarel·lo 2009 de Ferré i Catasús, un vi que ha fermentat parcialment en fusta d'acàcia. No sabria explicar què era, però hi vaig trobar com un extra de saborós, com un punt especiat, que me'l van fer molt agradable.

Vaig tastar altres coses, però aquestes que he comentat són les que més valoro. Pel que fa a les petites decepcions —que també n'hi va haver— hauria de citar un parell de xarel·los 2008 amb criança que, respecte de la darrera vegada que els vaig tastar, em va semblar com si haguessin evolucionat cap a un cert cansament. Els vaig trobar poc vius. És clar que, potser, qui ja estava cansat era jo i no pas els vins...

Pel que fa a l'organització, només voldria fer una única crítica amable. A cada taula hi havia algun estri ad hoc, però jo hi vaig trobar a faltar, repartits per la sala, recipients adients per poder escopir amb discreció i comoditat. I també alguna font on poder netejar la copa i, quan calgui, beure algun glop d'aigua. Des d'aquest punt de vista, el Catavins Sabadell 2010 va ser exemplar.

El manifest de Rodonyà

2011-05-05T20:30:00.018+02:00

El sumoll és una varietat autòctona catalana que havia estat majoritària el segle XIX i de la qual ara només en resten poc més de quaranta hectàrees a tot el país. Als anys setanta del segle passat encara n'hi havia més de cinc mil ha, però a partir d'aquell moment el sumoll s'arrenca massivament, principalment per plantar les varietats del cava.

El dia 5 de maig, més d'un centenar d'especialistes decidits a fer que el sumoll recuperi la credibilitat perduda —i, fins i tot, pugui fer de pal de paller d'una certa identitat vitivinícola que ens fa falta com l'aire que respirem— es van trobar a Rodonyà per proclamar que el sumoll és viu i és vàlid, i per demostrar amb fets que el sumoll pot ser l'eina per fer vins intrínsecament catalans, inequívocament ancestrals i, al mateix temps, actuals, innovadors, diferents i molt bons.

No es va arribar al punt de proclamar un manifest —el meu títol, doncs, fa referència més a un estat d'opinió que no pas a cap document concret— però, més enllà dels dubtes legítims que cadascú pugui tenir, tots vam poder entendre que el sumoll "és i serà", per poc que les sinergies que circulaven per la sala cooperativa de Rodonyà no es malmetin.

Hi havia científics, viticultors, elaboradors, enòlegs, distribuïdors, sommeliers, botiguers, restauradors... moltes persones significatives en l'ecosistema vinícola —fins i tot jo, amb els meus coneixements insignificants, vaig tenir la sort de ser-hi present. Es va parlar de la recuperació arqueològica del sumoll, de la seva història, de la seva ampelografia i de la seva caracterització. Es va debatre sobre les seves possibilitats i els camins que es poden seguir, sobre la viabilitat d'aquesta mena de nebbiolo català, sobre la manera que el públic pugui acceptar i apreciar vins amb un espectre organolèptic diferent del que ara mateix domina el mercat.

També vam tastar fins a una dotzena de vins monovarietals de sumoll, possiblement la totalitat dels que, ara mateix, s'estan fent. En alguns casos, es tractava d'experiments que no haurien sortit del celler: una o dues bótes on els elaboradors hi havien dipositat tota la seva dedicació i tota la seva creativitat. En tots els casos, em considero afortunat d'haver pogut conèixer aquestes petites vinificacions —els uns en dirien joies, els altres en dirien rareses.

Cada vi estava presentat —amb vehemència i afecció, com s'escau a una cosa que has fet i en la que hi creus profundament— pel seu autor. El tast estava dirigit per dues persones d'una autoritat descomunal: en Josep Roca i en Cèsar Cànoves. Escoltar-los mentre anava tastant cadascun dels vins va ser per a mi una lliçó magistral que no té preu.

Els vins van ser aquests:

Sumoi blanc 2009 de 10sentits. Només 468 ampolles de mig litre d'un vi atípic veremat a Salomó i criat sobre les mares durant tres mesos. Acidesa cítrica potent i notes amargoses. Molt peculiar. [El sumoll blanc —també conegut com escanyavelles— no té relació genètica amb el sumoll negre]
Lentiscus Brut Nature Blanc de Noirs 2007 dels Viticultors del Montgròs. Una vinya plantada el trenta-nou en terreny sorrenc ha donat, després d'un lleuger pas per bóta, tres mil ampolles d'aquest escumós sense sucre afegit. És força interessant a la boca, amb pes de vi i una textura lleugerament greixosa. Al nas, alguna nota de mel, atractiva.
Sumoll rosat 2009 de Pardas. Cinc mil i escaig ampolles de dues vinyes, una d'uns quaranta anys en vas sobre terreny calcari i l'altra més jove, de ceps emparrats sobre terreny d'argiles. Fresc, però molt estricte, sense notes fades ni apegaloses. Un puntet de magrana molt bonic.
Iomus Cryo 2009 de la Cooperativa de Rodonyà. Només s'han fet 754 ampolles d'aquest vi escumós llaminer i fàcil de beure, de bombolla lleu i amb un cos i unes textures ben agradables.
Sumoll 2010 mostra experimental d'Abadal. És un vi que encara no ha fet la fermentació ML i que va generar força expectació entre els assistents al tast. Vi difícil d'entendre: jo no m'atreviria a classificar-lo. Entre els comentaris que van sentir-se, vaig recollir a la meva llibreta coses com aquestes: "només per a penjats del vi", "vi extrem", "vi que t'explica coses",...
Sumoll 2009 de Can Ràfols. Ceps de més de cinquanta anys i només 468 ampolles d'un vi criat en castanyer, de virtuts prodigioses. Ventall d'aromes delicioses que et transporten a la Côte de Nuits. A la boca, un meravellós equilibri entre un atac saborós i tendre i una llarga trajectòria plena de tensió i caràcter. Vi per beure i per meditar. Aquesta és l'ampolla que m'hauria agradat pispar, d'amagatotis, quan ningú em veiés...
Mestre Vilavell 2009 del celler Puiggròs. Un negre més "clàssic", més amable, que té la virtut de demostrar-nos que el sumoll també permet fer vins més mainstream, a base d'aconseguir domar la seva acidesa ferotge. Força bo, però encara no s'ha harmonitzat suficientment. Deixem-li temps.
Sumoll 2009 de Jané Ventura. Només dues bótes de 300 litres d'un vi. M'agrada molt el nas d'aquest vi i el trobo més i més atractiu a mida que va agafant aire. A la boca ja és més auster.
Gaintus 2005 de Mont Rubí. Terreny de licorella, 45 dies de maceració en bóta de roure i 14 mesos de criança. Un dels punts culminants del tast. Al nas hi ha de tot: cítrics i torrats, balsàmics i herbes d'olor. Sorprenent combinació de cremositat i astringència. Progressió lineal. Deliciós.
Capvespre 2005 de la Cooperativa de Rodonyà. Al nas, notes de sobremaduració, un xic molestes. Millor a la boca, on és clàssic i saborós.
Advent 2008, un dolç parcialment amb Botrytis i nou mesos en bótes noves de roure francès de Mont Rubí. Sorprenent i atípic, amb una dolçor "diferent".

El tast es va acabar amb una degustació d'un "vi" australià anomenat Cienna 2010, del celler Brown Brothers, fet amb un híbrid de sumoll i cabernet. 6.5% d'alcohol, 100 g/l de sucres residuals, macerat durant dos o tres dies i embotellat el més aviat possible després de la fermentació, conservant el seu propi carbònic. Diuen que aquest beuratge menyspreable és un dels vins més venuts d'Austràlia, diuen que aquesta gasòfia podria ser un model a seguir per aconseguir atreure més jovent al consum de vi... Francament, si aquest és el camí, potser millor que ens quedem a casa.

En aquest article —massa llarg— m'he limitat a presentar els fets d'aquella jornada memorable. Ara caldria passar a la part més important, la de les conclusions, les valoracions i les perspectives. Haurà de ser en un altre moment.

Beveu vi els dimarts

2011-05-03T19:59:00.006+02:00

Els principis biodinàmics de la senyora Maria Thun, encara que es pretenguin fonamentar en una estranya barreja de bones pràctiques agrícoles, mites astrològics i supersticions diverses, si els hem de jutjar pels seus efectes en la viticultura, haurem de considerar-los com a profundament positius.

Però no vull parlar de la teoria biodinàmica en tota la seva complexitat. Tampoc no estic capacitat per fer-ho. Vull parlar només d'un aspecte que, recentment, està adquirint una certa popularitat. Em refereixo a la teoria exposada en un pamflet que han publicat la senyora Thun i el seu fill i que s'ha convertit en un best-seller que està tenint una influència mediàtica espectacular en tot el món del vi.

El pamflet du el títol When Wine Tastes Best: A Biodynamic Calendar for Wine Drinkers i en ell s'extrapolen les teories biodinàmiques fins afirmar que el gust del vi varia segons els dies i que aquestes variacions depenen de les fases de la lluna i dels signes del zodíac. When Wine Tastes Best consisteix, essencialment, en un calendari on els dies de l'any es classifiquen en quatre tipus —relacionats, respectivament, amb les fulles, les arrels, les flors i les fruites— de manera que, simplificant, el vi ens semblarà millor en els dies d'un cert tipus i pitjor en els dies d'un altre tipus. De fet, els canvis de tipus no han de coincidir, necessàriament, amb el canvi de dia i, per exemple, podem estar en un dia "flor" —que, no cal dir-ho, potenciaria l'aroma del vi— fins la una del migdia i passar aleshores a un dia "fulla" —en que el vi es mostraria herbaci i desagradable.

Ens ho hem de creure, això? Es veu que molta gent s'ho creu, però la pregunta realment important és: és veritat, això?

Si feu una recerca a la xarxa trobareu arguments a favor i en contra de la teoria de la senyora Thun, però ni uns arguments ni els altres tenen validesa científica:

Els qui no es creuen el calendari de la senyora Thun exposen que aquest calendari es basa en supersticions sense cap significat físic, com ara el zodíac. Tenen raó: els arguments de la senyora Thun no tenen cap valor científic, però convé recordar que una argumentació invàlida pot donar lloc a una conclusió correcta. Per exemple, si un endeví, a partir de l'exploració de les entranyes d'un ocell, conclou que la Terra és esfèrica, el seu raonament és absurd i/o a-científic, però la seva tesi és encertada. Per tant, si volem desmentir la teoria de la senyora Thun, de res no ens serveix atacar els seus principis, sinó que hem de plantejar-nos científicament si la seva tesi és correcta o no.

D'altra banda, els defensors del calendari-per-a-beure-vi acostumen a presentar "proves" del tipus "uns amics vam beure el mateix vi en un "dia fulla" i en un "dia flor" i ens va agradar molt més en el dia flor". És clar que aquest tipus de "demostracions" no compleixen els requisits que s'exigeixen a un estudi científic.

Una anàlisi estadística

És realment una llàstima que una qüestió com aquesta generi totes aquestes polèmiques innecessàries. És una llàstima, perquè aplicar el mètode científic a corroborar o desmentir una teoria com la que estem considerant és senzillíssim: N'hi ha prou amb aplicar un test estadístic anomenat "anàlisi de la variància d'un factor" que s'explica a qualsevol curs elemental d'estadística i que s'utilitza constantment en tots els àmbits, des de l'enginyeria a les ciències mèdiques passant per les ciències socials. De fet, el popular full de càlcul Excel ja du incorporades les eines per fer automàticament aquest test bàsic. En aquest test tenim un cert factor amb diversos nivells —en el nostre cas, el factor seria el tipus de dia, amb quatre nivells: flor, fulla, fruita i arrel— i una variable —en el nostre cas, la qualitat percebuda en el vi— i es tracta de decidir si hi ha diferències estadísticament significatives entre els valors de la variable en funció dels nivells del factor. Es tracta exactament del mateix test que utilitzaríem, per exemple, per decidir si hi ha diferències significatives entre l'acció de quatre fàrmacs per reduir el colesterol.

Per tal de poder aplicar l'anàlisi de la variància, cal començar fent una recollida de dades, que convé que sigui el més extensa possible. Caldria, doncs, aconseguir que un panell d'experts valorés una quantitat considerable de vins en dies de tipologia diversa. Introduint aquestes dades en un full de càlcul i fent-ne l'anàlisi de la variància arribaríem immediatament a una conclusió a favor o en contra de la hipòtesi de la senyora Thun.

Aconseguir aquestes dades seria laboriós i car. Afortunadament, aquestes dades ja les tenim a les nostres mans, perquè la Guia de Vins de Catalunya, Tast a Cegues inclou, per a cada vi tastat, la data de tast. Quan me'n vaig adonar, gairebé vaig posar-me a cridar "Eureka! Eureka!" perquè vaig veure que la solució del problema de la validesa del calendari-per-a-beure-vi de la senyora Thun estava al meu abast.

Vaig obrir un Excel, vaig introduir pacientment la data de tast i la puntuació dels vins, vaig classificar els dies segons el calendari Thun, vaig obrir la finestra "anàlisi de dades/anàlisi de la variància d'un factor", vaig prémer "enter" i la conclusió va ser...

Abans de donar la resposta —tinguem paciència!— convé fer algunes consideracions:

No estem, de cap manera, plantejant-nos la validesa de la totalitat de les teories biodinàmiques. Un test estadístic mai no ho pot fer. Un test sempre ha de decidir sobre una única hipòtesi molt concreta, expressada amb la màxima precisió.
En el cas que ens ocupa, la hipòtesi que volem contrastar és aquesta: (Hipòtesi H-1) Hi ha diferències significatives en la percepció sensorial d'un vi català en funció que es tasti en un dia flor, fulla, fruita o arrel. Per què "vi català"? Perquè la base de dades que utilitzem només inclou vins catalans i, per tant, no podem extrapolar a vins no catalans, si bé és d'esperar que els vins catalans no siguin cap cas especial i la conclusió a que arribem amb aquest vins catalans sigui vàlida per a tots els vins.
En estadística, la certesa absoluta no existeix mai. Si llanço una moneda mil vegades i sempre surt "cara", hi ha motius estadístics per pensar que la moneda està "trucada", però una moneda ben equilibrada també podria donar mil cares seguides, encara que aquesta possibilitat sigui molt poc probable. La conclusió d'un test estadístic pot ser incorrecta, però la grandesa de l'estadística es basa en que la probabilitat d'error ha d'estar ben controlada. No voldria entrar en tecnicismes, però el nivell de convenciment que ha de generar un test es mesura per l'anomenat p-valor del test. Com més petit és el p-valor, més convençuts estem que la hipòtesi H-1 és certa. Un p-valor inferior al 5% ja dóna una certa credibilitat a la hipòtesi H-1, però en molts casos s'exigeix que el p-valor sigui inferior al 1%. En canvi, un p-valor gran (superior al 5%) descarta la hipòtesi H-1.

Dit això, passem als resultats:

Doncs no, l'anàlisi de la variància no mostra diferències significatives entre els diversos tipus de dies. El p-valor és molt més gran que aquell 5% que es considera el màxim acceptable.

Ara bé.... el p-valor tampoc no és tan gran: 27%. Això m'ha fet pensar que, potser sí que hi ha alguna cosa que s'hauria d'investigar millor.

He fet el següent: he prescindit dels dies flor, fulla, fruita i arrel i he considerat només dies bons (flor i fruita) i dies dolents (fulla i arrel). Aleshores, els resultats estadístics sí que han estat espectaculars: Hi ha evidència estadística que les valoracions dels vins els dies bons són superiors a les dels dies dolents!

Possibles causes d'error

Tota aquesta anàlisi —i, per tant, les conclusions a que arribo— es fonamenta en una hipòtesi, que és l'aleatorietat de la distribució dels tastos de vins en el temps. M'explico: si els tastavins de la Guia —conscientment o inconscientment— haguessin tingut en compte el calendari de la senyora Thun a l'hora de planificar els tastos i, per exemple, haguessin reservat els millors vins per als dies "bons", això falsejaria completament l'anàlisi estadística. Llegint el blog de la Guia, hi ha com a mínim una instància en que un cert productor demana als autors de la guia que tastin el seu vi en un dia "bo" i els autors responen que ho faran.

Conclusions

No s'observen diferències significatives entre les puntuacions dels quatre tipus de dies. (Anàlisi de la variància d'un factor amb N=671 i P=0.267).
No s'observen diferències significatives ni entre les mitjanes ni entre les variàncies de les puntuacions dels dies "flor" i els dies "fruita". (N=381, test de comparació de variàncies P=0.33; test de comparació de mitjanes P=0.387).
No s'observen diferències significatives ni entre les mitjanes ni entre les variàncies de les puntuacions dels dies "arrel" i els dies "fulla". (N=522, test de comparació de variàncies P=0.15; test de comparació de mitjanes P=0.403).
S'observa una variància inferior en els dies "bons" (flor i fruita) que en els dies "dolents" (fulla i arrel). (Test de comparació de variàncies, N=903, P=0.0002).
S'observa una mitjana superior en els dies "bons" (flor i fruita) que en els dies "dolents" (fulla i arrel). (Test de comparació de mitjanes, N=903, P=0.002).
Amb un nivell de significació del 5%, podem dir que els vins tastats en els dies bons obtenen, en mitjana, 0.05 punts més que els vins tastats en els dies dolents.
Aquestes conclusions només són vàlides si pressuposem aleatorietat en l'elecció dels vins a tastar en cada sessió de tast. La validesa d'aquesta hipòtesi és dubtosa.

Cal adonar-se, doncs, que, en el millor dels casos, el calendari de la senyora Thun podria ser responsable d'un augment mitjà de 5 centèsimes en la valoració del vi. Per exemple, podríem passar de puntuar un vi amb un 8.32 a puntuar-lo 8.37. És una variació totalment inapreciable, des del meu punt de vista. Jo no m'hi capficaria gens ni mica.

Acabem amb una anècdota

Fa anys —més de vint-i-cinc— jo estava parlant amb un pagès d'Alella i ell m'explicava amb vehemència la influència de la lluna en les tasques agrícoles. Els seus arguments i exemples eren tan absolutament clars que com més l'escoltava, més m'anava convencent. Quan ja hauria posat la ma al foc que tot el que ell m'explicava era irrefutable i veritable, ell em va dir, amb la contundència de qui explica un fet obvi que només un ignorant com jo podria desconèixer:

"És clar que tot això no val els dimarts: Els dimarts la lluna no compta!"

Vinyes belles, bells vins

2011-05-01T22:50:00.007+02:00

Podríem pensar que la bellesa d'una vinya i del paisatge que l'envolta res té a veure amb la qualitat del vi que se n'obté.

Si hi reflexionem amb més deteniment, en canvi, sí que trobarem motius per a l'existència d'una certa correlació entre bellesa i qualitat. Per exemple, podem pensar en la bellesa de la vinya com a indicador de salut, d'adequació a l'entorn. També, com l'efecte d'un conreu acurat, de l'art d'un viticultor savi. També hi pot haver un tercer factor més intrínsec, més persistent: si veiem una vinya centenària en un indret inversemblant, una vinya que s'ha conreat durant decennis contra tota lògica, potser haurem de concloure que aquell sòl concret, aquell medi particular, alguna virtut deuen tenir per fer que els homes s'hagin obstinat en treure'n vi any rere any.

Aquest dissabte volia participar al Tast amb Llops de Gratallops, que començava a les 6 de la tarda (espero parlar-ne en un article proper) i vaig voler aprofitar el matí caminant per les muntanyes del Montsant. Vaig visitar, una altra vegada, el congost de Fraguerau —el nostre particular Grand Canyon. D'aquesta excursió, en parlo a un altre lloc. El cas és que, després d'aquesta caminada, vaig arribar-me a l'ermita de Sant Pau de la Figuera, que és un mirador extraordinari sobre tota la part més occidental de la comarca del Priorat.

Enfilada a la banda NO del turó de Sant Pau hi ha una vinya centenària, de pendent dretíssim, literalment penjada sobre el paisatge i oberta a una panoràmica impressionant. A la part més alta de la vinya, allà on el pendent és més fort, uns ceps antics, d'aspecte vetust, sembla que lluitin per donar encara algun fruit escadusser. A la part de baix, el pendent és potser una mica menys abrupte i la vinya és més jove. És una vinya com un balcó al Montsant o, millor, com un amfiteatre encarat a l'escenari on es desenvolupa l'espectacle. És una vinya espectacular. És la vinya d'on surt el vi Espectacle del Montsant.

Del vi ja n'he parlat en algun altre article. Avui volia parlar de la vinya. De fet, no en coneixia la ubicació exacta però, a partir d'alguna conversa amb en René Barbier, me n'havia fet una certa idea mental. Quan em vaig trobar al capdamunt d'aquesta vinya de Sant Pau i vaig mirar l'espectacle que s'obria al meu davant, vaig tenir el convenciment que em trobava exactament a l'origen del vi que se'n diu Espectacle.

Sí, hi ha vegades en que la bellesa d'un vi es correspon amb la bellesa de la vinya d'on neix. Com va dir-ho en Miquel Martí i Pol: "Tot el que és bell incita a la bellesa".

El vi del Pallars Sobirà

2011-04-25T12:54:00.008+02:00

Caminant per les comarques més elevades del nostre Pirineu —penso, per exemple, en el Pallars Sobirà i l'Alta Ribagorça— ens sorprèn trobar una gran quantitat de topònims referents a la vinya i el vi. Si feu la passejada de Baro al santuari d'Arboló, passareu per la vinya nova; a Vilaller hi trobareu el barranc de Vinyassola; i al costat del port de Salau, a uns dos mil metres sobre el nivell del mar, podeu trescar per la coma de Vinyals. A banda dels topònims, a gairebé tots els pobles hi trobareu algun cep escadusser, arrecerat a algun marge assolellat.

A l'Alt Pirineu hi havia hagut vinyes que feien vi per al consum local i conèixer la història de la seva desaparició fóra interessantíssim. No les va matar la fil·loxera. Potser el seu conreu va esdevenir inviable en alguna de les èpoques fredes que hem tingut —les petites edats glacials— o potser el que les va fer perdre va ser la millora de les comunicacions que va permetre dur amb més facilitat el vi de les zones més productives. No ho sé pas. El que és cert és que al Pallars Sobirà, l'Alta Ribagorça i la Vall d'Aran, feia molts anys que no s'hi feia vi.

Fa quatre o cinc anys, un grup de pallaresos va començar a plantar vinya al Batlliu de Sort, amb la intenció de fer-hi vi de qualitat. Quan vaig conèixer l'existència d'aquest projecte, de seguida vaig voler parlar amb ells i visitar les vinyes. Fet i fet, jo sóc també mig pallarès i m'excita la idea d'un projecte que, a banda de ser singular, arriscat i engrescador, es fonamenta en un territori que conec i estimo especialment.

El Batlliu de Sort és un vessant de muntanya que s'estén a ponent de Sort, entre la Noguera i les comes del Tossal Roi. L'alçada del terreny va dels set-cents metres de Sort als mil cent d'Olp i hi ha una barreja de sòls, amb una part important de pissarra. Al Batlliu hi ha els pobles d'Olp, Castellviny, Pujalt, Enviny, Llarvent, Bressui i Montardit (de dalt) i la carretera que els uneix ens permet visitar la zona de manera força còmoda. Ara bé: només a peu ens podrem fer una idea acurada d'aquesta petita comarca que fàcilment passa desapercebuda al turista distret que circula per la carretera del fons de la vall. Hi ha un circuit magnífic, ben fitat, que puja de Sort a Olp per entre la borda de Botja i la de Xica, segueix cap a Pujalt i Enviny i retorna a Sort per Bressui.

El celler es diu com aquesta comarca: Batlliu de Sort i es troba a la rehabilitada borda de Cebrià. Les vinyes —riesling i pinot noir— estan repartides en diverses finques i la seva situació les fa certament peculiars i fotogèniques. També han plantat una petita vinya experimental amb varietats diverses, per tal d'estudiar-ne l'adaptació a aquesta contrada.

Els vins de la primera collita —una producció molt petita— estan ara en el procés de fer la fermentació mal·lolàctica en tres petits dipòsits d'acer inoxidable. Un dipòsit conté el riesling, un altre el pinot noir i el tercer conté ni més ni menys que ... pinot noir vinificat en blanc! La intenció del celler és poder oferir, potser després de l'estiu, dos vins. D'una banda, un cupatge de riesling i pinot noir, un vi molt original, amb una típica tonalitat de "pell de ceba" i amb unes qualitats aromàtiques que jo crec que seran espectaculars. D'altra banda, un pinot noir sense criança en fusta que, si les sensacions que vaig sentir al celler es confirmen, pot ser un vi decididament seductor.

Com podeu veure, la proposta és agosarada i aquests dos vins, si arriben a la seva plenitud, es diferenciaran clarament de la majoria de propostes que ara tenim al mercat. Espero amb interès el moment en que aquests vins del Pallars Sobirà hagin acabat la seva maduració. Crec que m'agradaran.

Els vins de Poboleda

2011-04-11T18:12:00.014+02:00

L'ajuntament i els cellers de Poboleda han organitzat un tast de l'anyada 2008 dels vins d'aquesta vila del Priorat i he tingut la sort de ser-hi convidat. No cal dir que aquest esdeveniment —anomenat "Poboleda Vins, 2a jornada tècnica"— ha estat per a mi una oportunitat excel·lent de poder conèixer —en un tast simultani— tots els cellers de la zona. D'alguns d'aquests cellers, tanmateix, en tenia notícia més o menys detallada, però uns altres m'eren totalment desconeguts. Aquestes visions de conjunt —encara més si es limiten a una anyada concreta— són valuosíssimes per a un aficionat com jo i hi vaig fer cap amb un gran interès.

L'acte va estar força ben organitzat, en una sala ben condicionada i amb els accessoris —copes Riedel, llibreta d'informació,...— perfectament adients. El dia era lluminós i la temperatura era ben alta per l'època. Potser el ritme del tast va ser massa accelerat —si més no per a un tastavins de capacitats tan limitades com les meves.

Aquests són els cellers i els vins que vam tastar, sempre de la collita 2008:

Terres de Vidalba només elabora un únic vi i aquest és el que vam tastar. Es diu Tocs i són unes deu mil ampolles de garnatxa, sirà i una mica de cabernet sauvignon de la vinya del Barranc de la Bruixa, a la banda de llevant del terme municipal.
La Cooperativa Agrícola de Poboleda (on Cellers Unió elabora els seus Priorat des del 2004) ens va fer tastar el seu Llicorella Selecció.
El celler Burgos-Porta (del qual n'he parlat en un escrit recent) presentava el Mas Sinén negre, del que només se n'han fet 7.220 ampolles.
El celler Genium és un celler relativament nou que produeix anualment al voltant de les 25.000 ampolles i va presentar un "vi de vila" de garnatxa, carinyena i merlot: Poboleda Vi de la Vila. Només se n'han fet nou-centes ampolles.
El celler Hidalgo Albert m'era totalment desconegut, però ara m'agradarà seguir-ne el moviment. Conrea 4 ha al Barranc del Beix, 2.4 ha a Matxerris i 3 ha a les Salanques. El seu vi du el nom (poc entenedor) de 1270 a vuit.
Mas la Mola és un altre celler que he descobert gràcies a aquest tast. Vam tastar el vi que du aquest mateix nom: Mas la Mola, amb un 70% de garnatxa, un 20% de carinyena i la resta sirà, cabernet i merlot.
Mas d'en Just és un projecte de dues parelles: els germans Eduard i Óscar Pasanau i les seves dones. El celler es troba al senyorívol carrer major de Poboleda i conreen unes 15 ha de vinyes. Cal fer esment que fan un blanc de viognier que surt d'una vinya d'una ha plantada el 1996 a la Morera de Montsant. Vam tastar el Mas d'en Just negre.
El celler Jordi Domènech té unes 3 ha de vinya en bancals i una petita vinya de coster i va presentar un vi que es diferenciava clarament dels altres per la seva criança més curta de només sis a vuit mesos en roure francès: Petit Clos Penat.
Mas Doix, incomprensiblement, va presentar al tast el seu segon vi: Salanques. Ens va privar, doncs, de conèixer i avaluar el seu Doix 2008.
El Celler Pahí produeix unes 35.000 ampolles i té dotze ha de vinya en tres finques: el Maset dels Perellons, la Salanca i l'Arbossar. Vam tastar el seu Gaubança negre.

Seria llarg i, previsiblement, avorrit, incloure ara notes de tast de tots aquests vins. Permeteu-me, doncs, enllestir la feina amb algunes consideracions globals. En primer lloc, cal reconèixer la bona qualitat dels vins: tots estan fets amb una voluntat concreta de voler expressar allò que aquest país du a dintre. La segona constatació ens du a reconèixer la magnífica diversitat entre els vins del tast. No vaig veure-hi —me n'alegro— la clònica imitació d'un paradigma únic que tan perverteix altres zones vinícoles. Cadascun dels vins que vam tastar semblava percaçar una certa identitat personal. No volia imitar el vi del celler veí: buscava el seu propi espai sensorial.

Dit això, potser m'hauria de mullar una mica més i arriscar-me a valorar —sempre des de la meva opinió subjectiva i discutible— els diversos vins, per acabar dient quins són "els millors" (terme que m'agrada entre poc i gens!). Jo distingiria entre un grup superior format Tocs, Mas Sinén, Salanques i Mas d'en Just, un grup mitjà format per Genium i 1270 i un grup de cua que contindria Llicorella, Mas la Mola, Petit Clos Penat i Gaubança.

Parlem dels quatre capdavanters, tan diferents entre ells. El Tocs 2008 de Terres de Vidalba potser va ser el meu preferit. Cremós, complex i molt aromàtic, encara marcava la fusta, però tenia una elegància i una estructura acuradíssimes, amb tanins saborosos que, segons espero, aniran afinant-se a l'ampolla. El Salanques 2008 de Mas Doix era ben diferent i, previsiblement, era el vi amb més matèria i més concentració de tot el tast. Amb el temps, pot convertir-se en un vi immens, però també podria passar que aquesta gran concentració l'acabés perjudicant perquè no aconseguís trobar el necessari equilibri. A mig camí d'aquests dos vins hi trobem el Mas Sinén 2008, amb un pes considerable de fruita i un punt de greix. Aquest és el vi que vaig deixar a la copa fins al final del tast, per anar veient com guanyava en complexitat sense deixar de ser fresc i característic. Simplificant molt, podríem dir que agermana la força del Salanques i l'elegància del Tocs. El Mas d'en Just 2008 era acabat d'embotellar i estava tancat, molt tancat i, per això, fer-ne valoracions no deixa de tenir el seu risc. A mi em va impressionar i crec que no m'equivoco a l'hora de posar-lo en aquest grup superior entre els vins de Poboleda. Si realment acaba desenvolupant tot el que du a dins, potser tindrem un vi magnífic.

Tastar vins tan delectables pot sumir-te en un cert estat d'irreal beatitud. Mentre tornava a casa, per la carretera de Poboleda a Cornudella, vaig poder veure com, en una famosa finca malaguanyada que tots coneixem, els raïms, podrits, encara eren al cep, perquè la verema de l'any passat no s'havia collit. Aquesta visió terrible em va fer tornar a una realitat complexa i difícil, com és la de la fràgil subsistència d'un món agrari que és, al mateix temps, valuós i vulnerable.

Brotada a Mas Sinén

2011-04-05T20:05:00.022+02:00

Els primers brots d'aquest any els veig a les vinyes de Mas Sinén, a Poboleda. Sóc al celler Burgos-Porta, en una clotada profundament mineral del barranc de Comadecases, un dels primers dies d'abril, estranyament càlid. Les vinyes formen unes terrasses concèntriques —com un amfiteatre— que conflueixen en el mas, que és una construcció del segle XVII que té una presència substancial i sòlida enmig d'aquest petit món de llicorelles. Per damunt de la carena treu el cap la Serra Major del Montsant, amb les seves cingleres i els seus graus. El sòl fa esparverar de tan pedregós i eixut com és, però dels ceps ja en neixen unes petites fulles tendres.

La toponímia oficial parla del Mas del Senén —recordem sant Abdó i sant Senén, els populars sant Nin i sant Non— però la parla local en diu "Sinén" i aquest és el nom que en Salvador i la Conxita han triat per al seu vi i per al mas on s'elabora. És un dels grans vins de Poboleda, un Priorat de cultiu ecològic, de producció molt petita —no arriba a les deu mil ampolles— que ja gaudeix d'un prestigi ben consolidat.

Caminant per aquestes vinyes i parlant amb en Salvador Burgos s'entén que la base d'aquests vins magnífics es troba —no podria ser d'altra manera— en un treball acuradíssim a la vinya. Es veu d'una hora lluny que en Salvador té un coneixement aprofundit i pràctic del cep i sap conrear-lo amb exactitud. Aquest art, juntament amb la màgia d'aquest sòl tan pobre —amb una capa de terra ben minsa per damunt de la roca de llicorella— fan possible que la fruita que entra al celler tingui les qualitats que calen per a uns vins del més alt nivell.

Però la vinya no ho és pas tot: després de tant voltar pels cellers del país, cada vegada dono més valor al que en podríem anomenar "l'actitud". En aquest cas concret, em refereixo a la voluntat de posar l'ambició de fer un vi excel·lent per davant del desig —legítim, però perillós— de percaçar una rendibilitat econòmica desmesurada. Invertir aquest ordre és a la base de molts projectes malaguanyats.

Visitar el celler fa goig. Sé prou bé que hi ha cellers lletgíssims on es fan vins excel·lents, però tastar un gran vi en un celler proporcionat i ben endreçat, sense fatxenderies ni excessos arquitectònics, té un cert valor afegit. La sala de tast, amb els seus finestrals oberts a quatre vents, la sala de vinificació i la cambra de criança soterrada, suggereixen un treball artesanal i traspuen netedat i ordre.

Al celler fan entre tres-centes i cinc-centes ampolles d'un blanc de garnatxa blanca fermentat i criat en bóta de roure, que no he tastat. Sí que he tastat el Mas Sinén negre 2008 —encara força dur i tancat, però que conté una matèria que augura una maduresa gloriosa— i el Mas Sinén negre 2007 —magnífic, vellutat i amb gran classe. En aquests vins, el cupatge típic està format per garnatxa, carinyena i cabernet a parts més o menys iguals, juntament amb una petita proporció de sirà.

Amb els raïms d'unes vinyes velles de coster que tenen a la banda del Barranc de les Bruixes, el Salvador i la Conxita fan entre mil cinc-centes i dues mil ampolles del Mas Sinén Coster, que és el vi més impressionant d'aquest celler. Malauradament, no puc oferir cap apunt de tast que li faci justícia, perquè el vaig tastar sense l'atenció que un vi d'aquesta complexitat requereix, però m'he proposat comprar-ne alguna ampolla, si la trobo, i de ben segur que en parlaré en aquest bloc, quan s'escaigui.

Al celler vaig tastar altres coses delicioses, com el que serà, en el seu dia, el Mas Sinén 2010 i que ara és tot ell un esclat de fruita poderosíssima que fa esgarrifar per la riquesa que conté i que, com a fera ferotge, encara resta clos en dipòsits d'acer. O el futur Mas Sinén 2009, que encara és a la bóta i ja mostra una envejable perfecció. El Costers 2009, en canvi, sembla que encara vulgui créixer molt més a la bóta. També recordo amb plaer uns glops d'un sirà tan ple de fruita madura i llaminera que ens hi delíem mentre el tastàvem.

Quan retornava a Poboleda anava pensant en totes les peces que havien hagut d'encaixar les unes amb les altres, harmoniosament, per aconseguir aquests vins. El sòl privilegiat del nostre Priorat i el terrer específic d'aquesta petita vall. El coneixement, el rigor i l'entusiasme de la Conxita i en Salvador. La ciència enològica i la sensibilitat d'en Toni Coca —potser havia oblidat dir que l'enòleg del celler és el mestre Toni Coca? L'aigua, els vents, les fustes dels millors boters... fins potser les llunes. Pensava que no hauríem de permetre que aquest capital tan valuós es malbaratés.

Opus magnum

2011-03-28T20:35:00.008+02:00

Els alquimistes àrabs parlaven de l'al-iksir —és a dir, l'elixir— i els de cultura llatina parlaven de l'opus magnum, que volia dir la pedra filosofal, la substància que havia de transformar la matèria comuna en matèria preciosa. Ara el terme opus magnum —o, també, opera magna— fa referència a l'obra màxima, la més sublim d'un determinat creador o artesà/artista.

Un màgnum és també una ampolla de vi de mil cinc-cents centímetres cúbics, aquella de la qual una facècia tòpica i trivial afirma que "té la mida idònia per a dues persones... si una no beu".

A aquests conceptes donava voltes jo, l'altre dia, després de participar en un tast excepcional de Clos Dominic en que un grup d'al·lucinats vam tastar, en format màgnum, alguns exemples de l'obra màxima d'aquest celler de Porrera. L'Óscar Gallifa —que distribueix els vins del celler— ens va citar a casa seva i ens va oferir aquests quatre vins monumentals i escassos:

Clos Dominic Blanc 2008 màgnum
Clos Dominic Vinyes Altes Selecció Míriam 2006
Clos Dominic Vinyes Altes Selecció Íngrid 2007 màgnum
Clos Dominic Vinyes Altes Selecció Andreu 2007 màgnum

Érem un grup d'addictes als vins d'en Paco i la Dominic. Hi havia companys del meu grup de tast, com en Josep Lluís i l'Anna, i també autors de blocs que llegeixo i admiro, com en Marc de Tanino Tanino, en Joan de wine@catalonia i en Ricard de Vins que vaig tastant. Tots tres han parlat ja d'aquest tast memorable i la seva eloqüència i el seu olfacte esmolat i exacte fan pràcticament superflu qualsevol comentari meu. Ara bé, com que aquest bloc no deixa de ser, en el fons, cap altra cosa més que un recull d'experiències personals, sense ambició periodística, publicaré alguns comentaris que no puc deixar d'escriure.

En un article recent d'aquest mateix bloc, deia això:

Diguem-ho clar: en Paco i la Dominic fan Priorats que són "second to none".

Ara tinc encara més arguments per reafirmar-me en aquesta opinió. Clos Dominic ha de figurar en qualsevol tria dels cinc o sis cellers top del Priorat i les seves Seleccions són del bo i millor que surt d'aquesta regió admirable.

El blanc 2008 màgnum —amb garnatxa blanca, macabeu, picapoll i fins una mica de riesling— és un vi de producció minúscula que, en aquest màgnum del 2008 —decantat unes quatre hores abans (!)— va desplegar un ventall d'aromes contundent i elegant al mateix temps. Ametlles, pastisseria i herbes d'olor. Quin plaer atansar el nas a una copa d'aquest vi! I a la boca, com una gran bombolla esfèrica que t'omple. I és llarg i melós, sense ser ni decadent ni afectat. Sembla no tenir fi.

El Míriam 2006 —carinyena pràcticament pura— era profund, mineral, aromàtic i complex, molt perfumat, i a la boca era sedós i llarg, amb un gran volum que lliscava i lliscava. Està en un moment magnificent, madur i pur, vellutat i llarguíssim.

Vam seguir amb l'Íngrid 2007 màgnum —una garnatxa d'una anyada que crec que serà important— i vam poder observar com anava evolucionant a la copa. Era una explosió de fruita poderosa i impressionant, que ja mostrava una delitosa complexitat d'aromes que anaven del bosc mediterrani a la fruita roja i que, molt probablement, creixerà i és farà més afinat i complex amb una mica més de criança a l'ampolla.

L'Andreu 2007 màgnum ens va deixar al·lucinats —un mot que, segons el DIEC, significa encegar, captivar irresistiblement. "Estranya perfecció, qualitat al·lucinant" vaig escriure a la meva llibreta. Era molt gran però, malgrat això, semblava com si encara s'estigués contenint, com si hi hagués en ell una tensió interna que, arribat el moment, ha d'esclatar en una apoteosi enlluernadora. Un gran vi, que persistirà en la nostra memòria i que em fa delir imaginant com deurà ser d'aquí a cinc o deu anys...

Al-iksir, opus magnum, pedra filosofal, transmutació de les pedres eixutes d'un escarpat coster del barranc de la Garranxa... em sento afortunat d'haver tastat uns vins com aquests.

Mas Candí, d'Avinyonet

2011-03-17T17:56:00.011+01:00

El celler Mas Candí, nou i ben dissenyat, es troba al peu del Puig de la Mireta, a la plana entre Les Gunyoles i Les Cabòries, envoltat de vinyes. El terme municipal és Avinyonet del Penedès. L'indret és molt atractiu i mereix ser visitat. Els seus vins i la seva manera de plantejar-se la viticultura també mereixen que ens atansem a aquest petit celler i tastem els seus productes.

Si entrem a Les Gunyoles i seguim les indicacions que ens duen a Can Candi, no trobarem pas el celler. Observeu que el nom del celler és Mas Candí, amb accent a la i. De fet, Can Candi és la masia pairal i ara és un edifici d'equipaments municipals situat al bell mig del poble. El celler, en canvi, és un edifici de nova planta que hi ha a la dreta de la carretera, anant d'Avinyonet Nou a Les Gunyoles, i els autors del projecte —quatre viticultors amb ganes de fer una bona feina i amb una aposta decidida per la recuperació d'algunes varietats tradicionals— han optat per aquesta i tònica per obtenir una certa diferenciació amb la masia que ara és edifici polivalent.

Parlant amb en Ramon Jané —un dels quatre socis— m'adono que busquen un elevat nivell de complicitat amb la terra i amb els ceps i que treballen amb la màxima cura per obtenir uns productes que siguin respectuosos amb la terra i, al mateix temps, personals i fidedignes. Cal esmentar molt especialment —ja ho he dit— el seu afany per recuperar varietats insòlites. Per exemple, fan un vi —al Penedès!— de garnatxa blanca. Procedeix d'una vinya minúscula i es diu Ovella Negra. La producció és tan mínima que no he tingut ocasió de tastar-lo. Com tampoc no he pogut tastar el seu Can 28, un vi insòlit que procedeix d'unes vinyes de la varietat mandó. En Ramon em parla de com estan recuperant varietats pràcticament desaparegudes, a base de trobar-ne algun cep escadusser. Em parla de noms que mai no havia sentit, com mònica, rogenc, cannonnau... Tot plegat ens indica que haurem d'estar atents a cada nova collita per veure si aquestes troballes donen vins de qualitats inèdites.

Els vins que sí que he tastat són els dos xarel·los i els negres Les Forques 2007 i Sol + Sòl 2007 que vénen d'una vella vinya de cabernet i el segon, de fet, és una selecció en vinya. Els xarel·los de Mas Candí són magnífics! En fan un sense criança en fusta: es diu Desig 2009 i s'ha criat set mesos amb les mares. Suau i elegant al nas, mostra a la boca un bon equilibri entre una entrada lleument untuosa i una bona acidesa, en un cos ampli. S'acaba amb unes agradables notes amargoses i és tot ell contingut i fins auster, sense deixar de ser llaminer.

El Quatre Xarel·los (QX) 2009 es diu així perquè surt de quatre vinyes de més de 50 anys —una de cada soci— i perquè està criat en quatre fustes diferents: acàcia, castanyer, roure francès i roure americà. Ara mateix el tinc a la copa i el trobo molt tancat, molt poc expressiu. Tot i això, el poc que deixa entreveure —després d'una bona oxigenació— és força sòlid i traspua qualitat. Em pregunto si aquest vi necessitarà un temps d'ampolla perquè pugui manifestar allò que estic segur que té a dins.

Els dos negres m'han resultat, personalment, menys atractius que aquests dos xarel·los, però reconec que tenen una força extraordinària que, si bé a mi m'ha semblat una mica massa agressiva i poc integrada, no deixa de tenir el seu atractiu, si us agraden els vins massius i una mica desbocats.

Vins que fan mal a la llengua

2011-03-10T19:14:00.003+01:00

Hi ha vins que fan mal a la llengua. No pas per ser massa tànnics, ni massa àcids, ni picats. Fan mal a la llengua, de fet, abans d'obrir l'ampolla.

Avui he trobat un d'aquests vins i encara no me'n sé avenir. Encara no ho entenc. Estic parlant, ja ho haureu endevinat, de vins catalans que usen la nostra llengua de manera barroera o maldestra. Tots n'hem vist: Contraetiquetes amb textos de qualitat més que dubtosa, amb alguna —o moltes— incorreccions gramaticals o ortogràfiques.

També hi ha molts vins —ja hi estem acostumats, però no per això ens deixa de doldre— que, simplement, no utilitzen la llengua pròpia de la terra que, teòricament, haurien de representar. Ja sabem que vivim en un país on avui dia, com a tants d'altres, es parlen diverses llengües —del castellà al romanès, passant per l'àrab, l'anglès, l'amazic o el xinès. Però jo sóc dels que creuen que un producte tan lligat a la terra com és —o hauria de ser— el vi, s'hauria de comercialitzar en la llengua pròpia del país.

Però encara hi ha un cas pitjor. Les incorreccions gramaticals a les contraetiquetes les puc arribar a disculpar, a contracor. L'etiqueta que no és íntegrament en català em dol, però l'accepto amb resignació, pensant que un dia podrem capgirar —amb l'esforç de tots— aquesta situació que ens ofega com a país. Dic que hi ha un cas pitjor. Incomprensible, absurd:

Avui he vist una ampolla d'un vi que es diu així: SERRAS DEL PRIORAT. Textual. Es tracta d'un vi del celler Clos Figueras (sí, el celler es diu FiguerAS!), un celler que sap fer bons vins, però que hi ha alguna cosa important que no sap fer. O no vol saber fer.

Senyora Cannan, senyor Cannan (Chevalier de l’Ordre du Mérite Agricole): no els entenc. Ja el nom del celler em va semblar sospitós. Per què "Figueras" i no pas "Figueres"? Potser es tracta d'un patronímic que no s'ha volgut canviar per respecte a una certa tradició ancestral? Ho dubto. Per què "Serras"? Simple —i profunda— ignorància? O pretén fer escarn de la nostra llengua, senyor Cannan?

Avinyó, d'Avinyonet

2011-02-21T20:14:00.006+01:00

Avinyonet del Penedès té diversos cellers que convé conèixer. Tanmateix, l'admirat Can Ràfols dels Caus, però també Mas Comtal, Cuscó-Berga (a les Gunyoles) i el nou Mas Candí. Finalment, a la masia de Cal Fontanals, a mig camí entre Les Cabòries —que ara, oficialment, du l'insípid nom d'Avinyó Nou— i Sant Sebastià dels Gorgs, hi trobem el celler Avinyó.

Com que és un lloc de pas —la carretera de l'Ordal i la de Begues es creuen a les Cabòries— i els seus cellers són, tots cinc, recomanables, Avinyonet del Penedès és un municipi que convida a fer-hi, sovint, una escapada i tornar a casa amb algunes ampolles ben triades. D'altra banda, si l'aire és net, el paisatge de vinyes que veurem des de l'indret elevat de les Gunyoles no ens decebrà gens i el seu record, quan arribi el moment d'obrir aquelles ampolles, ens farà més plaent el tast.

L'altre dia vaig fer cap a Cal Fontanals i vaig comprar-hi —molt bé de preu!— els seus dos vins negres. Ja els havia tastat en un parell o tres d'ocasions i també havien format part, algun Nadal, de la taula familiar. L'Avinyó Merlot, sorprenentment, no indica l'any de collita, i aquesta mancança no em sembla pas que sigui cap bona idea. És un vi que té una breu criança en fusta i ens mostra un color roig cirera claret, bonic. El nas és relativament simple, però llaminer, fruitat i amb un lleu toc d'espècies i herbes. De cos lleuger i fi, convida a beure i té aquell pas de boca franc que plau i "passa bé". L'Avinyó Cabernet Sauvignon 2005 té una criança d'uns dotze mesos i és d'un vermell fosc viu, bonic i lluent. El nas és força intens, amb alguna nota torrada i força fruita madura. És un vi elegant, fresc a la boca i saborós, amb cos, bona estructura i un cert caràcter.

La masia, les vinyes del seu entorn i aquests vins escaients justifiquen que passem per Cal Fontanals. Ara, a més, el camí d'accés està consolidat i no hi haurà perill que el cotxe se'ns quedi entrapat al fang, com va anar de ben prim que no em passa la primera vegada que vaig anar-hi!

Gloriosa Garnatxa

2011-02-12T18:14:00.008+01:00

El grup d'amics —l'Anna i la Dolors, en Josep Lluís, en Wolf i en Joan— que fa anys que compartim, un cop al mes, ampolles màgiques, aquest febrer del 2011 volíem explorar les millors garnatxes que es fan al nostre país.

Si haguéssiu de triar tres vins de garnatxa, no sé quins escolliríeu. La tria és difícil perquè en molts indrets d'aquesta terra hi ha velles vinyes de garnatxa i persones que saben conrear-les i extreure'n vins valuosíssims.

Tampoc no és gens fàcil, de vegades, trobar l'ampolla desitjada. Aquests grans vins s'elaboren en quantitats minúscules i la seva vida comercial és efímera.

Finalment, en aquesta nit extraordinària, vam obrir tres ampolles que no oblidarem fàcilment:

El més jove dels tres vins era l'Auditori 2008 del celler Acústic, d'Els Guiamets. Crec que aquesta joventut el situava en uns certa inferioritat respecte dels altres vins, que havien tingut més temps per créixer a l'ampolla. Malgrat això, quin vi més gran teníem a les copes! L'etiqueta proclama "vinyes velles màgiques de garnatxa" i certament alguna cosa tenen aquestes vinyes, si són capaces de donar, amb l'ajuda dels astres i de la bona feina de l'Albert Jané —un dels germans del celler Jané Ventura— un vi d'aquesta riquesa i d'aquesta profunditat. El nas —canviant, polièdric, molt complex— convidava al gaudi prolongat i posava en evidència les meves pobres capacitats olfactives. La copa em transmetia registres de la gamma mineral, de la gamma balsàmica, del món de les espècies. En algun moment, enmig d'aquesta festa d'aromes, unes notes de pebre es manifestaven clarament. M'era difícil seguir el ritme d'aquesta exhibició plaent, però tant-se-val! A la boca, el vi és ple de força i, al mateix temps, envolcallant i vellutat. Crec que encara millorarà amb el temps, però tots vàrem pensar que estàvem davant d'una gran i gloriosa garnatxa.

Espectacle 2006 és el fruit d'una vinya singular i de la saviesa de les sis persones que signen aquesta obra magna. La vinya és a l'obaga del turó de Sant Pau, prop de La Figuera. Les persones són en René Barbier i la seva dona Isabelle Meyer (Clos Mogador), en Chistopher i la Charlotte Cannan (Clos Figueres), en Fernando Zamora i la Marta Conde. L'obra és un vi d'una qualitat tan gran que ens va sumir en un estat de meditació reverencial.

L'elegància i la complexitat de les aromes d'aquest vi no les oblidaré fàcilment. Si és cert que hi ha vins que inciten a la reflexió, aquest en deu ser un. La sensació global és de perfecció, de llarga i sostinguda perfecció. Tanmateix, un vi "espectacular", però contingut, subtil, pur i equilibrat, d'una finor exemplar. Textures de seda, integració total de longitud i volum, qualitat extraordinària.

El tercer vi d'aquesta tríada va ser el Clos Dominic Selecció Íngrid 2005 i potser aquest va ser el vi més immens de tots tres. Als bon aficionats no els cal cap presentació dels vins de Clos Dominic, el petit celler d'en Paco i la Dominic, a Porrera. Les seves produccions són d'un nivell impressionant i si el seu Vinyes Altes és, n'estic segur, un dels nostres Priorats més recomanables, les minúscules cuvées que duen el nom dels seus fills —Andreu, Íngrid i Míriam— i que ara ja només embotellen en format màgnum, mereixen un lloc a l'altar dels déus de les vinyes i els vins.

Aquest Íngrid 2005 és un garnatxa cent per cent i ens va produir un impacte tan gran que, en el paroxisme del nostre entusiasme, vam telefonar la Dominic i en Paco per agrair-los de viva veu els moments de felicitat i plenitud que el seu vi ens estava oferint. Devien pensar que som uns ximples, però ho vàrem fer, certament, des del respecte i des de l'amistat.

Vaig començar a prendre nota de tot el que el meu nas semblava copsar en aquest vi màgic... però vaig desistir, perquè si l'Espectacle convidava a la reflexió, el Clos Dominic convidava a l'hedonisme més exultant. Vaig escriure coses com nas molt complex i múltiple, amb potència balsàmica i, sobretot, molt de bosc i d'herbes aromàtiques mediterrànies, però també amb algun torrat, fustes puríssimes i moltes altres coses bones. Extraordinari, molt vellutat, rodó, amplíssim, excepcional, perfecte... Aquí vaig deixar de banda el llapis i vaig tancar els ulls.

Diguem-ho clar: en Paco i la Dominic fan Priorats que són "second to none". Haurem d'esperar a que ens ho digui el senyor de Baltimore?

El tast d'aquests tres vins va durar prop de dues hores. Era el nostre tast número cinquanta-set. No oblidarem aquestes garnatxes. El proper mes tastarem Chablis.

El món del sauló

2011-02-09T20:27:00.009+01:00

Potser estic tastant ara el meu primer 2010, i és un vi d'Alella.

Deu fer poc menys d'uns cinquanta anys, jo corria per les vinyes de la Coma Fosca d'Alella, amb la Maria i els fills dels masovers. Jugàvem a cuit a amagar sota els ceps, mentre anàvem xarrupant un gra de cada botim. A la masia, tot era a punt per rebre la verema, i aviat veuríem les portadores que s'omplirien de raïms madurs. El padrí diria "no deixeu que aquesta canalla s'acosti al celler, que poden prendre mal" i jo miraria embadalit com el raïm queia a la premsa i com el misteri de la fermentació transformava aquells grans dolços que menjàvem amagats sota els ceps, en el vi aspre que la mare vessava sobre la llesca de pa-amb-vi-i-sucre del meu berenar.

Tot aquell món va desaparèixer: la finca mal venuda ara és una ruïna, les vinyes ja no hi són, els vins d'Alella van passar ran de la desaparició completa.

He estat molts anys sense posar els peus a Alella, per mor de no voler enfrontar-me al pas del temps, però l'altre dia vaig visitar Alta Alella, l'extraordinari celler de cultiu ecològic d'en Josep Maria Pujol-Busquets al Torrent de Vallcirera —un rial de sorra i sauló, un terreny pobre i amenaçat per les riades, obert a la marinada.

No tindré la supèrbia de voler "descobrir" els vins d'aquest celler. Ja han fet prou mèrits per ser ben coneguts de tothom i la seva trajectòria és prou llarga. Jo mateix, en aquest bloc eixelebrat, he cantat les excel·lències del seu Dolç Mataró, un vi de virtuts sòlides i indiscutibles, que està trobant addictes arreu del món.

El vi que tinc ara a la meva copa és el Pansa Blanca 2010: Viu, llaminer, encisador i amable, amb una qualitat innegable. Mentre bec aquest vi tan net i alegre penso que, donat que hi ha vins així, mai no hauríem d'acceptar de beure vins mediocres. No és pas un vi de grans cogitacions, ni de virtuts recòndites: és lluminós i assequible i convida a viure bé. En un altre ordre de coses, m'encanta que, per aquest vi, hagin escollit el tap de rosca. Hi ha mercats que ho exigeixen i jo mateix crec que, en vins de consum immediat com és aquest, és l'opció més encertada.

La Marta em mostra els diversos racons del celler i em parla dels projectes i les inquietuds d'en Josep Maria. Hi ha un centre de recepció de visitants en construcció i la gamma de caves —sempre amb la data de degollat present a l'etiqueta— és plena de propostes atípiques. Caves amb mataró o pinot noir, i fins i tot un cava sense gens de sulfurós; el famós Orbus, un dels nostres grans syrah; el Lanius i el nou Exeo, amb pansa blanca, chardonnay i viognier; i també els dos Xtrem, un 100% syrah i l'altre 100% petit syrah... Tant i tant per triar i anar tastant, mentre, a l'altra banda dels finestrals, els ceps semblen adormits però ja es preparen per a la gran renaixença de la primavera.

Enmig d'aquest embarras du choix, la Marta em suggereix que tasti el seu Blanc de Neu, un blanc dolç fet pel mètode de l'Eiswein. Com li agraeixo! Quines notes de mel al nas, i quina exactitud de dolçor, textura i acidesa a la boca! L'ampolla que tinc, ara mateix, desada al celler, espera el moment de ser compartida amb alguns amics que sàpiguen apreciar aquests delicats plaers.

Marxo d'Alella com si hagués trencat un cert malefici.

Innovació, mestissatge

2011-01-31T18:31:00.012+01:00

Assistim, des de fa ja un cert temps, a una revalorització extraordinària de les varietats autòctones del nostre país. Parlo de la garnatxa, la carinyena, el xarel·lo o el monastrell, però també de varietats minoritàries o, fins i tot, pràcticament desaparegudes, com el mandó, el trepó o el colló de gall.

Ja sabem que una part d'aquest embadaliment prové de la "llei del pèndol" que dicta que, si fa uns anys era de bon to demanar un "cabernet", ara s'escau triar un "lledoner" (és a dir, un vi de garnatxa).

Tanmateix, aquest desitg d'apreciar el que és ancestral, propi i ben lligat a la terra i al nostre paisatge, el trobo bo i positiu i m'exalta. D'una banda, dóna valor a les nostres vinyes més antigues —un patrimoni natural que cal conservar— i d'una altra banda, ens obre nous horitzons enològics i nous universos sensorials.

Ara bé, aquest procés de recuperació i revalorització va acompanyat, ara i adés, de postures radicals que em semblen eixelebrades i que no comparteixo. En algun bloc i en alguna publicació important he arribat a llegir crides a la prohibició de les varietats "foranes" i a l'arrencada dels ceps de, per exemple, cabernet sauvignon. Ambdues coses em semblarien un disbarat.

M'explico: Tenim vins magnífics en que hi participen el syrah, el cabernet o el chardonnay. Fóra cosa de necis negar-los l'existència o menystenir-los. Ben al contrari, crec que cal parlar amb respecte de les persones que, ara fa trenta anys, van apostar per aquestes varietats i les van saber vinificar —soles o amb cupatges— amb excel·lència. Una part del bo i millor del que tenim ara s'ha d'atribuir a ells.

Però la qualitat de molts dels nostres vins que duen les varietats "perverses" no és el meu principal argument en contra dels que volen condemnar aquestes varietats a l'ostracisme. En tinc un altre que em sembla més fonamental i que enllaça amb el títol d'aquest article.

Em refereixo a que em sembla que l'impuls que ens va dur a voler adaptar al nostre sòl el syrah o el cabernet forma part del nostre tarannà més característic. Aquest desig d'innovació i aquesta tendència al mestissatge cultural són uns dels trets que ens defineixen. És el mateix impuls que ens va dur a voler fer xampany —i ara ningú diria que hem de deixar de fer-ne, al·legant que no és autòcton—, l'impuls que mou uns il·luminats que planten albarinho al Pallars Sobirà o fan cervesa de blat al Montseny, l'impuls de voler fer criança en castanyer, o en acàcia, de recuperar el mandó o vinificar l'incrocio Manzoni. Tot té un punt en comú. Estimem la tradició, però mai no ens volem deixar engavanyar per ella.

Catalunya no és la Rioja ni ho serà mai. No ens agrada el pensament únic ni la varietat vinífera única. Els nostres vins són infinitament més diversos que els seus, com també ho és la nostra gent i les nostres múltiples referències culturals. Tots els vins de la Rioja tenen el mateix gust —permeteu-me aquesta simplificació grollera, dita amb tot el meu respecte per aquella zona vinícola admirable—, cosa que espero que mai no es pugui dir dels vins catalans. El nostre denominador comú ha de ser la qualitat i no pas cap visió estricta de varietats "bones" i varietats "dolentes": Si parlem de raïm verd, malalt o podrit, conreat sense cap cura, buscant la màxima producció, veremat sense cap mena de selecció, si parlem de viticultura matussera o industrial, se me'n fot si la varietat és autòctona o forana.

Dit això, omplo avui la meva copa amb un vi deliciós, un dels pocs monovarietals de cabernet franc que tenim al nostre país. És l'Avgvstvs Cabernet Franc 2008, del celler Avgvstvs-Forum, entre El Vendrell i Sant Vicenç de Calders. El vi s'ha criat 15 mesos en roure de Nevers i se n'han fet 6.400 ampolles. M'està agradant molt el seu nas elegant, gens agressiu, amb notes molt característiques d'aquesta varietat i algun apunt de figues o prunes confitades. A la boca és excel·lent i és molt mesurat: lleument cremós, lleument carnós, lleument amargós, lleument llaminer. Té aquella suavitat especiada que associem amb el cabernet franc.

La vinya se'n diu Les Deveses i mira al mar. La Via Augusta —que ens unia al món— passava exactament per aquest lloc. És un bon indret, doncs, per proclamar que sempre hem estat oberts a allò que és valuós, vingui d'on vingui.

"Afinar els sentits i el gust"

2011-01-26T19:25:00.013+01:00

“La vida, la salut, el seny són inseparables d’una bona, continuada, ampolla de vi. L’humor, la fantasia, la tolerància s’esterilitzen si no reviscolen amb aquests amables sucs de raïm. El que el vi ha fet per crear coses de qualitat, per produir espurnes d’intel·ligència, per afinar els sentits i el gust, per evitar el ridícul, per suscitar l’amor, per enriquir la comprensió, per avivar la vida de l’esperit, per fomentar la bondat, per enriquir la sensibilitat, és inenarrable per la seva mateixa desorbitada extensió. El vi constitueix un element inseparable de la vida”.

Amb aquesta gran contundència ens exposa Josep Pla les bondats inqüestionables del vi —del bon vi, que per a Pla volia dir el Borgonya, el Barolo o altres denominacions italianes o franceses d’alta qualitat.

No sabem si aquest vi del Montsant que avui comentaré hauria plagut a Pla o no. Jo crec que sí que li hauria agradat. Es tracta del Isis 2002 del Celler Cooperatiu d'Els Guiamets.

Aquest vi el vaig conèixer, ja fa temps, a través d'en Ferran, un bon amic meu d'Els Guiamets, i d'ençà que vaig tastar-lo per primera vegada —devia ser la collita 1999 o 2000— intento tastar cada nova collita disponible i, al mateix temps, deixar envellir alguna ampolla un determinat temps, perquè crec que es tracta d'un vi que millora —i força— amb el pas dels anys. Amb tot això, he anat adquirint una certa complaença, un cert acostumament, una certa afecció, per aquest vi magnífic. No sé si l'Isis ha aconseguit produir en mi alguna "espurna d'intel·ligència", però segur que m'ha ajudat a "afinar els sentits i el gust".

Crec que a l'Isis hi predomina el syrah, acompanyat de garnatxa, carinyena i cabernet. També em sembla haver sentit dir que en el canvi profund que va experimentar aquesta cooperativa a finals dels noranta hi va haver la ma d'en Josep Lluís Pérez. El que és cert és que la cooperativa d'Els Guiamets va passar d'embotellar beuratges poc recomanables durant els anys vuitanta a produir vins del nivell de perfecció dels successius Isis, en el segle vint-i-u.

Normalment, s'acostuma a menysprear la collita del 2002, un any fred i plujós en que una gran part de la verema del nostre país o bé es va malmetre o bé no va madurar. Però, curiosament, ara que han passat vuit anys, estic observant que hi ha alguns 2002 que m'agraden força. I alguns 2002 que m'agraden molt. Aquest Isis 2002 que tenia desat al celler em feia patir una mica però, ara que l'he obert, m'ha confirmat fins a quin punt cal tastar la collita 2002 sense prejudicis, perquè en aquell any es van fer alguns vins que, ara mateix, poden ser excel·lents. Vins —com aquest mateix— en que l'excessiva contundència ha estat substituïda per un equilibri elegant, vins que han evolucionat afinant-se amb exactitud i que, com aquest Isis, haurien agradat a Pla que, segons tinc entès, abominava dels vins agressius i sobredimensionats.

A la meva petita col·lecció d'ampolles que esperen el seu moment de glòria hi tinc un quants Isis. No tinc cap més 2002, però sí que tinc alguna ampolla de 2001, 2003, 2004 i 2005. És un vi que em plau molt i que, fins on he pogut comprovar, agraeix el pas del temps. Són aquests vins, potser, els que realment podrien enriquir la comprensió o fomentar la bondat. D'això em refio.

Setmana blanca

2011-01-18T19:05:00.006+01:00

Setmana blanca, però no pas de neu, que aquest hivern no és generosa, ni de fred, perquè fa molta bonança. Setmana de descobrir algun vi blanc de bon cos, que cada dia en tenim més i millors. N'explicaré tres que m'han agradat i m'han deixat un bon record.

El primer és el Vinya Ilària 2006 de Serrat de Montsoriu, el peculiar i innovador celler de Sant Feliu de Buixalleu, al peu del Castell de Montsoriu. És el celler d'en Josep Trallero, un personatge inquiet i experimentador que, a la masia Can Serrat, està elaborant uns vins sorprenents i interessantíssims. Un dia m'agradaria aprofundir més en aquest celler i les seves etiquetes, i parlar de l'elegant Vinya dels Tons —pinot noir amb una mica de merlot i mencía— o de la filosofia que hi ha darrere d'aquestes etiquetes, però avui em limitaré a parlar d'aquest blanc d'albarinho i chardonnay —amb altres varietats, com el moscatell, el riesling i fins una mica de treixadura. El seu nas espectacularment floral em va enamorar i les notes de fruita dolça i fresca em van sorprendre força en un vi del 2006 que havia estat criat fina a nou mesos en roure. Només tres mil ampolles i molt poquet sulfurós. Deliciós!

Fa quatre dies encara no sabia que el celler Acústic, dels Guiamets, feia un vi blanc. Ara ja l'he tastat i el tindré ben present. Es diu, simplement, Acústic blanc 2009 i l'etiqueta proclama que el fan amb garnatxa blanca, garnatxa roja, macabeu i pansal. El pansal és, si no vaig errat, el xarel·lo. Poca informació teòrica puc aportar sobre aquest vi —la web del celler segueix "en construcció"— però jo hi noto un punt de fusta que deu indicar una certa criança. Net i equilibrat, untuós i agradable. Elegant. Força ple de notes de greix, amb cos i amb "pes", però fresc i delectable. Una bonica ampolla i un blanc a tenir en compte.

Susterris 2008 és un sauvignon blanc-semillon de Castell d'Encús —el celler que està a mil metres d'alçada, a la conca de Tremp— que, sorprenentment, no duu a l'etiqueta la signatura del celler. Ja sabem que aquest celler que està dirigit per en Raül Bobet fa uns vins extraordinariàriament interessants, com els que es diuen Taleia i Thalarn. Ja n'he parlat en algun altre moment. El nom d'aquest vi ret homenatge al desaparegut pas de Susterris, que era on ara hi ha la resclosa del pantà de Sant Antoni, vora Tremp, prop de les vinyes de Castell d'Encús. El Susterris 2008 és un vi molt fresc i de bona qualitat, amb sensacions elegants i una certa "puresa". No arriba al nivell del Taleia, però es beu amb plaer.

Sis collites de Sot Lefriec

2010-12-27T13:19:00.003+01:00

El vi que fan la Irene Alemany i en Laurent Corrió amb els raïms d'unes petites vinyes de Lavern, en un petit magatzem de Vilafranca, és singular i atípic entre els vins del Penedès. El vi du el nom enigmàtic de Sot Lefriec i jo només l'havia pogut tastar en una ocasió. Es tractava de la collita 2000, que acabava de sortir al mercat i, en aquell moment, em va semblar que era un vi massa concentrat i massa "dur" per al meu gust. Des d'aleshores, creia que havia de tornar a tastar aquest vi, però l'ocasió apropiada no s'havia presentat... fins aquest mes de desembre en que vaig veure que la fira Catavins Sabadell 2010 incloïa, entre la seva llarga llista d'activitats, un tast vertical de Sot Lefriec, presentat per la Irene i en Laurent.

Poder participar en un tast vertical d'algun vi interessant és un privilegi i una ocasió idònia per conèixer a fons la personalitat d'aquest vi i, al mateix temps, la seva variabilitat en funció de les diverses anyades. Hi ha poques ocasions de fer aquests tasts verticals i, quan es presenten, cal aprofitar-les. L'aprenentatge que se n'obté és extraordinari. Recordo, per exemple, un tast vertical de Manyetes o un altre de Santa Rosa, ambdós memorables.

La primera collita de Sot Lefriec va ser la del 1999. Normalment, el vi conté al voltant d'un cinquanta per cent de merlot, de la vinya Dels Ànecs, de menys de dues hectàrees. La resta és cabernet i carinyena. El cabernet procedeix de dues vinyes que sumen una hectàrea, plantades fa uns trenta anys, anomenades Xica Escuder i Tifarro, i la carinyena surt de la vinya Mateu, de tres quarts d'hectàrea i més de seixanta anys d'edat. La producció total d'aquest vi es situa al voltant de les deu mil ampolles. El procés de verema i vinificació es du a terme amb una precisió exquisida i el qualificatiu de "vi de garatge" que sovint s'ha aplicat a aquest celler hi escau completament, no només per la mida de les instal·lacions, sinó també per l'adhesió a uns codis de qualitat exigents fins al màxim, com els que van caracteritzar els primers vins de garatge bordelesos.

Al llarg del tast —que va començar amb La Lluna, La Pruna 2008 i Pas Curtei 2008, que comentaré en una altra ocasió— la Irene i en Laurent ens van anar explicant els seus mètodes i la seva filosofia de treball, i també les trasmudances de les diverses collites. Anem, però, al tast pròpiament dit i a oferir alguna pinzellada aproximada sobre cada collita. Diré, com a comentari general, que es tracta d'un vi d'una gran força i concentració que necessita un cert temps a l'ampolla per mostrar les seves millors virtuts.

El Sot Lefriec 1999 —la primera collita— se'm va mostrar, d'entrada, força reduït, força carregat de notes terciàries, però quan va agafar una mica d'aire va començar a mostrar una gran complexitat i una riquesa i una intensitat magnífiques. Un vi que entapissava la boca i combinava força i elegància.

El Sot Lefriec 2000 va ser el preferit d'alguns companys de tast. En aquest cas, la sensació de fruita era immensa però, en la meva opinió, el vi mostrava algunes (lleus) notes apegaloses, dolcenques, pansificades, que me'l feien menys atractiu. Malgrat això, he de dir que em va semblar un vi força gran, amb un tacte sedós impressionant.

El que més em va fer gaudir va ser el Sot Lefriec 2001, més equilibrat, molt complex, elegant malgrat la seva potència. A la boca el vaig trobar fora de mida: una explosió de fruita que omplia la boca, però amb elegància, força, intensitat i longitud. Magnífic!

El Sot Lefriec 2002 —un any de fred i pluja— jugava en una lliga diferent. Excepcionalment, duia més cabernet que no pas merlot i no tenia ni de lluny la força dels seus companys. Malgrat això, era prou fresc, amb prou fruita i una certa suavitat que el feia agradable.

El Sot Lefriec 2003 —un any excepcionalment càlid— em va semblar molt més "senzill" que els anteriors. No em va convèncer, més que res per la comparació amb els extraordinaris 99, 2000 i 2001.

El Sot Lefriec 2004 em va semblar que tenia una potencialitat òptima i és l'ampolla que potser compraria ara per obrir d'aquí a uns anys. El nas mostrava molt bona matèria i a la boca hi vaig trobar un equilibri impressionant, proper a la perfecció. El 2004 i el 2001 van ser, per a mi, les estrelles d'aquell tast, amb la possibilitat que el 2004 encara pugui millorar amb una mica més de temps a l'ampolla.

El palau de les tres estances

2010-12-24T21:27:00.011+01:00

Al palau de les tres estances, cada estança està dedicada a un tipus de vi, però a totes hi ha menges saboroses i simples: pa, oli, embotits, fruita seca... A l'estança del vi blanc, hi trobem la riquesa del Xarel·lo, la finesa del Chenin blanc, l'elegància de l'Incrocio Manzoni; a l'estança dels negres, Pinot noir, Merlot i Cabernet franc d'anyades diverses, perquè en puguem apreciar l'evolució; a l'estança dels escumosos, Chardonnay, Xarel·lo, Macabeu i Pinot amb llargues criances. Ara i adés, mentre avaluem la fruita explosiva d'un Cabernet Franc del 2006 o els aromes terciaris d'un bell Merlot del 1998, s'en ofereix algun bocí de coca de ceps, o de bull negre, o un minúscul panet farcit de Gruyère fos.

No estic somiant. Sóc a Can Ràfols dels Caus, gaudint de l'hospitalitat d'en Carles Esteva, que avui, un dia fresc i lluminós de novembre, ha obert les portes de casa seva a un ampli grup d'amics del seu celler. Tastar tots els vins de Can Ràfols, incloent anyades antigues i algun màgnum singular, mentre ens sentim acollits per l'ambient refinat i pairal d'aquesta masia privilegiada, ha estat per a mi una de les experiències enològiques més plaents d'aquests darrers mesos. L'indret és d'altíssima qualitat i sembla difícil imaginar un lloc millor que aquest palauet d'indiano per anar tastant, a pleret, vins que són exemples del bo i millor que es fa al nostre país. L'amfitrió ha disposat cada detall amb precisió exquisida i tot convida a aquella mena d'hedonisme humanista i terrenal que tan bé ens explicava en Josep Pla.

No tindria sentit que jo ara pretengués presentar els vins de Can Ràfols. Tots els coneixem i tots sabem quina ha estat la influència impressionant que en Carles Esteva i el seu celler han tingut, des del 1979, en el món vitivinícola català. També seria excessiu voler escriure aquí el currículum complet d'aquest celler fonamental, o pretendre transcriure les notes que vaig prendre dels vins i les anyades que vaig tenir el privilegi de tastar en aquell dissabte gloriós a Can Ràfols. Tampoc no diré res d'aquella ampolla irrepetible de Cabernet Franc 1992 que en Carles Esteva va voler oferir-nos a la Dolors, en Joan i a mi. Em limitaré a parlar d'allò que més em va impressionar de tot el que vaig viure i beure en aquell dia: els vins blancs de Can Ràfols.

Del sumptuós Xarel·lo Pairal ja n'he parlat en un article recent. En aquesta ocasió ens van obsequiar amb la collita 2006, també boníssima, equilibrada de fruita i greix, molt viva, magnífica.

El Rocallís procedeix d'una petita vinya, ben pedregosa, situada just a la part del damunt del mas, plantada fa més de vint anys amb una varietat totalment inusual: Incrocio Manzoni. Com el seu nom indica —és incorrecte escriure "incroccio"— és una varietat que es va obtenir per creuament de dues varietats clàssiques que, en aquest cas, van ser Riesling i Pinot Blanc. Cap als anys trenta del segle xx el professor d'enologia Luigi Manzoni va obtenir tota una família de varietats noves i la que ens ocupa ara es designa pel codi 6.0.13. El Rocallís 2006 és un blanc amb una personalitat immensa, amb un nas lleugerament exòtic, sense perdre la puresa. Elegantíssim i complex, equilibrat i voluminós, notable.

La trilogia dels grans vins blancs de Can Ràfols es completa amb el Chenin Blanc que du el nom de La Calma, que és el nom de la vinya d'on surt el líquid preciós i escàs que vam tenir el privilegi de tastar a "l'estança dels vins blancs". Vam començar amb La Calma 2007, que tenia un nas impressionant, amb boniques notes florals i tocs subtils d'herbes aromàtiques. A la boca, hi havia un pes de greix lleument untuós, magníficament equilibrat amb una acidesa fresca i mesurada.

Mentre estàvem embadalits amb aquest vi delectable, es va obrir un màgnum de La Calma 1999 que va atraure immediatament la nostra atenció. Són escasses les ocasions que hi ha de poder tastar un vi blanc català d'aquesta edat i d'aquesta categoria i un màgnum com aquest ja justificaria, tot sol, que aquesta visita a Can Ràfols fos inoblidable.

Vam haver d'esperar una estona fins que el vi s'airegés una mica i comencés a emetre tota mena d'aromes de fruita seca i torrats, finíssimes. Quan ho va fer, vam poder gaudir d'un vi que em va semblar excepcional: A la boca, una plenitud que espanta. Viu, amb molta força, nectari i arrodonit. Memorable. Quin plaer veure que tenim algun celler que pot crear un vi blanc d'aquest nivell!

Apunts de tast

2010-12-22T22:42:00.008+01:00

Repassant la meva llibreta, m'adono que se'm van acumulant notes de tast de vins molt interessants que encara no he transcrit al bloc, potser esperant conèixer millor els cellers i les vinyes d'on surten. Mentre arriba aquest moment de fer un article més ben documentat, publicaré avui tres apunts de tast que em sembla que poden ser útils.

Començaré per una ampolla molt especial, el Mas Vilella 1999. Dic que és especial perquè aquest va ser un dels primers vins que vam tastar amb la colla d'amics que, d'ençà d'un ja llunyà 2004, ens trobem cada mes per tastar vins i anar-ne aprenent cada cop més. El Mas Vilella 1999 va formar part d'un dels primers tasts i em va semblar que era un vi exquisit, capaç de millorar força amb uns anys de guarda. L'ampolla que vaig comprar, aquell any 2004, és la que vaig obrir fa uns pocs dies, amb la incertesa de descobrir en quina direcció l'hauria dut el pas del temps.

Quin plaer obrir una ampolla que hem conservat durant anys i veure com el vi s'ha fet, s'ha amorosit, s'ha desenvolupat! Aquest 99 té un nas elegantíssim i molt complex, amb tota mena de fruita, espècies, xarops i melmelades, sense ser ni licorós ni gens ni mica agressiu. A la boca té un atac extraordinari i ens omple de textures sedoses. Tot seguit, omple la totalitat de la boca amb una dolçor plena, però no pas una dolçor fada, sinó la dolçor amb tremp dels grans vins madurs. Records d'algun Pomerol de bona mena. Potent, amb expressió de fruita. Gens cansat, gens envellit, molt ben estructurat, elegant i memorable. En el seu punt òptim de plenitud.

El Camí Pesseroles 2007 el vaig tastar a peu dret el dia de la presentació de la Guia de Vins de Catalunya 2010. Quina expressivitat al nas! Madur, fruitat, opulent, majestuós. Gran i tridimensional a la boca, vellutat i una mica càlid, amb gran caràcter, molt i molt madur. Quin privilegi tenir un celler com Mas Martinet i com m'agradaria, un dia, fer un tast reposat i aprofundit de la totalitat dels seus vins de Gratallops i de Porrera que he anat tastant de manera desordenada i esporàdica.

I acabaré parlant d'un vi que acabo de descobrir —també gràcies a la presentació de la Guia: Palell 2008, una sorprenent garnatxa peluda del celler Orto Vins del Masroig. Aquest celler està format per tres socis —un d'ells és Joan Asens, ben conegut per la seva trajectòria amb l'Àlvaro Palacios— i vinifica els seus vins a la cooperativa del Molar. La 2008 és la seva primera collita i ens ofereix tres vins absolutament espectaculars, monovarietals d'ull de llebre, picapoll negre (!) i garnatxa peluda, respectivament, a més d'un parell de vins més genèrics.

Pel que fa al Palell no he de parlar d'opulència —com en els dos vins anteriors— sinó d'exactitud i puresa impecables, de linealitat, d'aromes fruitades però simultàniament molt netes, de matisos subtils i frescos, de personalitat, d'originalitat. Un Montsant inversemblant que sembla allunyar-se d'alguns models habituals i, sense deixar de ser molt madur, ens duu records de les terres de la Borgonya. Un vi escàs d'un celler petit que caldrà anar seguint en les successives anyades.

La poesia i la prosa

2010-12-19T11:29:00.007+01:00

Blocs com aquest que llegiu ara, dedicats a l'exaltació del vi que es fa al nostre país i al coneixement de les vinyes que el fan néixer, la gent que el conrea i cria, i els paisatges que l'envolten, blocs com aquest que jo escric, podrien ser classificats —amb admiració o menyspreu, en funció del to de veu— com a "poesia patriòtico-enològica".

No hem de deixar que l'excés de poesia ens faci oblidar la prosa. Prosa com la de la Guia de Vins de Catalunya 2011 de Jordi Alcover i Sílvia Naranjo que acaba de sortir a la llum i que recomano a tothom que s'interessi pels vins de la nostra terra. En particular, us recomano que llegiu la introducció que duu el títol L'ull de l'Ocell i en la qual hi trobareu una visió de la situació del nostre món vinícola que és dura i realista sense ser desesperançada. Compreu aquesta guia —la guia— i meravelleu-vos amb la multiplicitat exuberant dels vins catalans. Utilitzeu-la per inspirar-vos a l'hora de triar el vi que voleu beure o el celler que voleu conèixer i per complementar allò que podeu trobar en el meu bloc —la poesia— amb la informació ben classificada que trobareu a la guia —la prosa.

Enguany aquesta Guia arriba a la seva tercera edició i se situa en el bon camí d'una consolidació que tots desitgem que s'acompleixi ben aviat. El nostre país i els nostres cellers necessiten una guia pròpia perquè no ens calgui pouar en terra aliena la informació dels vins catalans. Per això, cal que fem pinya a l'entorn d'aquesta empresa valenta i cal que encoratgem els seus autors a perseverar en aquest camí certament difícil que han emprès.

Per aquest mateix motiu, com que volem que aquesta Guia sigui la millor referència mundial sobre els nostres vins i els nostres cellers, és imperatiu que les veus dels que coneixem i estimem els vins catalans —començant per les més autoritzades i arribant, també, a les veus menys transcendents, com ara la meva— assenyalem amb el dit tot allò que, en la nostra opinió, no ajuda a la consolidació de la Guia.

Amb motiu de l'aparició de l'edició anterior de la Guia, vaig gosar criticar alguns aspectes que no em van convèncer. En aquella ocasió vaig adoptar un cert to burleta que ara lamento. Avui m'adreçaré als autors de la Guia —que conec i admiro— en un to molt més serè.

Sílvia i Jordi: si volem que la vostra Guia sigui la referència per al comprador d'Oslo, Olot o Seül, i que els cellers catalans s'hi sentin implicats, és imperatiu que les puntuacions reflecteixin fidelment la qualitat dels vins. Ja sabem que el tast és força subjectiu i que cada crític té les seves manies, les seves preferències i els seus biaixos —en Parker es deleix pel Clos Erasmus i en Peñín prefereix L'Ermita— però, més enllà d'aquesta subjectivitat inevitable, cal que una gran quantitat de qualificacions —diguem un vuitanta per cent— generin consens entre els aficionats, els crítics i els propis cellers.

No sé com arribeu a les vostres puntuacions, però jo veig una correlació insuficient entre les puntuacions i la qualitat del vi i per argumentar aquesta afirmació posaré només tres exemples:

No és impossible que un enòleg incompetent embotelli el seu millor vi amb la seva "segona marca" i deixi el vi inferior per a la seva etiqueta més prestigiosa i més cara. No és impossible, però tampoc no és habitual. Fullejant la Guia he trobat desenes d'exemples de cellers en els quals el segon vi rep una puntuació superior a la del primer vi. Ho he comentat amb algun celler implicat i se'n fan creus. O bé els nostres enòlegs tenen un problema que s'haurien de fer mirar o bé les vostres puntuacions tenen en compte factors aliens a la qualitat intrínseca del vi.
Només he trobat deu vins a tota la Guia amb una puntuació inferior a 6, és a dir, amb puntuacions de cinc i escaig, pròpies de vins absolutament abominables. Dos d'aquests vins procedeixen de cellers amb una excel·lent reputació i com a mínim un d'aquests vins ha obtingut noranta punts Parker. No n'he tastat cap dels dos, però em deleixo per fer-ho. No heu pensat que, abans de donar per bona una puntuació tan inversemblant, potser caldria haver fet un segon tast?
Tota guia conté sorpreses, però en aquesta potser n'hi ha massa. Em refereixo al fet de veure repetidament com vins que he tastat i m'han deixat un record inesborrable reben la mateixa puntuació que altres vins senzills i bons, però poc transcendents, que també he tastat. Que això ho digui jo ("tastavins inepte", hi diu al subtítol d'aquest bloc) no té cap valor, però en els casos més flagrants potser hauríeu pogut demanar l'opinió d'algun dels grans sommeliers que hi ha al nostre país i fer així que la seva opinió autoritzada corrobori, si escau, la vostra afirmació sorprenent. És perfectament possible que el vi X, elaborat amb cura infinita per un celler exemplar dirigit per un dels enòlegs més significatius d'Europa, obtingui una puntuació inferior a la del vi Y, un vi comercial, elaborat en grans quantitats per un celler industrial. És perfectament possible però, quan els exemples com aquest es van multiplicant a cada pàgina de la Guia, la credibilitat de la Guia en surt danyada, a menys que alguna autoritat indiscutible del món del vi li doni suport.

Com he dit, jo crec que només afinant molt bé en el tema de les puntuacions, podrem aconseguir que la Guia de Vins de Catalunya esdevingui la guia de referència que tots esperem.

M'exalta el nou

2010-12-08T20:03:00.011+01:00

A la Pobla de Cérvoles hi ha novetats i convé que hi estiguem atents.

Quan en Foix deia allò de m'exalta el nou i m'enamora el vell, potser no es referia a vins ni a cellers, però la frase la podríem fer nostra els aficionats als vins de Catalunya, perquè constantment hem d'afegir cellers nouvinguts a la llista dels productors que cal anar seguint atentament. La novetat, per ella mateixa, no tindria cap valor si no fos que, força sovint, alguns d'aquests cellers nous que sorgeixen al nostre país comencen amb una exigència de qualitat impressionant. És el cas del celler Mas Blanch i Jové.

Parlo amb en Joan Jové a la vora de l'immens mural d'en Guinovart que dóna força a la sala de tast del celler i se'm fa difícil no començar a enamorar-me del seu vi, fins i tot abans de tastar-lo. L'energia que ell desprèn no es basa només en l'entusiasme —que hi és, i n'hi ha molt— ni en l'amor a la terra i a l'ofici de pagès —que es manifesta en cada una de les seves paraules— sinó també, de manera claríssima, en una tossuda voluntat de fer el millor vi possible i no estalviar esforços per aconseguir-lo.

La presència d'en Guinovart es percep en cada racó d'aquest projecte. En Joan Jové és un ferrer d'Agramunt que ha treballat per a un bon nombre d'artistes i que va mantenir una estreta relació amb en Josep Guinovart. La gran obra que, com he dit, presideix la planta superior del celler, va ser una de les darreres de l'artista i no és l'única que podem trobar en aquest celler d'arquitectura peculiar, integrat a la terra i al paisatge.

De tot el que m'explica en Joan Jové en dedueixo que el reeiximent d'aquest projecte es fonamenta —no podria ser d'altra manera— en tres valors capitals. D'una banda, la voluntat i les idees clares de la família propietària, ja ho he dit. En segon lloc, la qualitat de les vinyes del celler: onze hectàrees a la Pobla de Cérvoles, en diverses parcel·les de climatologia i terreny adients, escollides amb cura. Finalment, coordinant tot el procés i segellant-lo, el winemaker, la persona que realment fa que aquests vins siguin el que són. Aquesta persona és en Toni Coca.

Quan arribo en aquest celler ja havia tastat un dels seus vins i sabia, per tant, que em trobaria amb un producte d'alta qualitat. Vaig conèixer el seu Saó Expressiu 2006 a la Fira de Vins de Torrelles de Llobregat i, posteriorment, l'he tastat un parell més de vegades. Sempre m'ha agradat molt. A la meva llibreta hi llegeixo: "nas penetrant, especiat i viu, de bona criança, net i madur. A la boca, encara millor, molt saborós, molt ample: omple la boca i és mel·lós i ple i, tot i tenir bon cos, rellisca amb unes lleus notes vellutades. S'expandeix molt a la boca i és més ample que llarg. Quin bon pes de fruita!" A la fitxa del vi hi diu que la meitat és Garnatxa i la resta, a parts més o menys iguals, Cabernet i Ull de Llebre, la criança és de catorze mesos en roure nou, majoritàriament francès, de torrat mitjà i lleuger i se n'han fet poc menys de setze mil ampolles.

L'altre negre del celler és el Saó Abrivat 2008 del qual vaig escriure, en el seu moment: "Molt aromàtic! Nas força net, amb notes de fusta elegants i amb la força de la fruita madura. A la boca es manté l'elegància d'una molt bona acidesa. No té la complexitat de l'Expressiu, però és fresc i sòlid." Avui n'he obert una altra ampolla i ara que el tinc a la copa, al meu costat, penso que aquestes frases que vaig escriure no li fan prou justícia. És francament deliciós i es beu amb satisfacció.

La tradició borgonyona mana servir els blancs després dels negres —a l'inrevés de com ho fem a casa nostra— i, d'acord amb ella, he deixat per al final d'aquest article el Saó Blanc 2009, un Macabeu fermentat en fusta i criat sis mesos en roure francès nou. L'he deixat per al final, també, perquè m'agradaria esplaiar-me en un vi que posseeix virtuts meravelloses i que és, possiblement, el producte més espectacular d'aquest celler i d'aquestes vinyes. Que n'és de difícil trobar al nostre país un blanc criat en fusta que hagi assimilat la fusta com cal! Quin plaer tastar un vi així! Aquest blanc em fa pensar en l'extraordinària capacitat del Macabeu per enriquir-se amb el roure, mantenint la seva puresa. Al nas hi ha força coses, però totes hi són ben endreçades i no generen dissonàncies. Quins bells matisos! Quin equilibri entre les notes greixoses —molt subtils— i les notes àcides, fresques i saboroses! Un vi amb tota la riquesa i la complexitat de la criança en roure, però sense que aquesta fusta distregui mai l'atenció ni doni un pes excessiu al vi. Alegre i complex, simultàniament. Magnífic!

Vins per beure

2010-11-30T20:17:00.006+01:00

Tots els vins són per beure, deixem-ho clar. Podem parlar-ne fins a l'infinit, col·leccionar-los, intentar descriure'ls amb paraules sempre insuficients, fins i tot podem escopir-los però, malgrat tot, la raó de ser del vi és ser begut i, encara millor, ser begut en bona companyia.

Dit això, no podem deixar d'admetre que la frase "vins per beure" pot tenir algun sentit. Si estem d'acord en que el tast d'un gran vi és una meravellosa combinació d'elements sensorials i intel·lectuals, entendrem que un "vi per beure" podria ser aquell que ens dóna un gran plaer sense exigir-nos cap anàlisi d'alta volada, que parla directament als nostres sentits d'una manera simple i directa. Seria un vi saborós i fresc, però substancial i amb personalitat.

Cal que hi hagi vins d'aquesta mena. No pas vins adotzenats, que d'aquests les lleixes de les grans superfícies en van plens, sinó vins senzills —en el millor sentit d'aquesta paraula tan complexa— vins que ens plaguin sense que ens calgui esmerçar-hi la concentrada atenció d'aquells vins difícils i profunds.

Aquesta setmana he tastat dos vins —un de blanc i un de negre— que jo situaria clarament en aquesta categoria de "vins per beure". Això sí: voldria que ningú es prengués aquesta qualificació en cap sentit pejoratiu, perquè són dos vins excel·lents, de dos cellers que admiro.

El Blanc Selecció 15 vinyes 2009 de Jané Ventura el fan amb Xarel·lo, Moscatell, Chardonnay i Malvasia de Sitges, i és magníficament saborós, fresc, alegre, equilibrat i llaminer. Té una lleu untuositat que el fa deliciós. Convida a beure i et fa pensar en les paraules d'en Josep Pla quan afirmava que "l'humor, la fantasia, la tolerància s'esterilitzen si no reviscolen amb aquests amables sucs de raïm".

El Puntils Negre 2007, de la Cooperativa de Garriguella, el fan amb Carinyena i Merlot, acompanyats de Garnatxa i Cabernet, i és potser el millor exponent de la regeneració d'algunes de les cooperatives empordaneses. És potent i molt saborós, amb força amplada i un punt d'opulència, sempre sobre un fons de fruita ben madura . Em recorda alguns vins d'Okanagan Valley que aconsegueixen, dintre d'una certa simplicitat, ser profundament atractius.

Olivardots: any dos

2010-11-21T20:04:00.012+01:00

El record de l'efecte que em va fer tastar, fa un temps, la primera collita de Vinyes d'Olivardots, —l'excel·lent Gresa 2006, del que ja vaig parlar en el seu moment en aquest bloc— em feia esperar amb delit la nova collita. En la meva modesta opinió, vaig veure en aquell vi l'inici d'un projecte que podria ocupar una posició substantiva en els vins de l'Empordà.

Vaig tenir la sort que la Carme —propietària i factòtum— d'aquest celler espectacular m'expliqués, mentre tastàvem el Gresa 2007 i altres coses que ja diré, la filosofia, els projectes i les realitats que surten d'aquest racó de Capmany que es coneix amb el nom de Paratge Olivardots. Era un dia de finals d'agost, els raïms estaven turgents i la calor era intensa.

Avui, en un dia força fred de novembre, he obert una altra ampolla d'aquest vi i ara mateix el tinc encara a la copa. Conté, pràcticament a parts iguals, Garnatxa, Carinyena, Syrah i Cabernet Sauvignon. La Carinyena, en particular, procedeix d'una vinya vella que té un rendiment baixíssim. La verema i la vinificació es fan amb una cura extrema, seguint les directrius que va donar, en el moment de la creació del celler, en Josep Lluís Pérez.

El raïm es cull a ma en caixes molt petites, amb selecció gra a gra, i la verema es refreda així que arriba al celler (que, recordem-ho, és al bell mig de les vinyes); la fermentació es fa de manera combinada en inoxidable i en fusta (el que en francès se'n diu foudres) i per a la criança s'utilitzen bótes de roure francès de gra molt fi. Caminant pel celler s'observa una intensa focalització en la qualitat, sense solucions de compromís.

El Gresa 2007 que tinc a la copa emet un ventall d'aromes deliciós i complex, molt personal, força intens. Hi ha notes de flors i un fons de fusta molt lleu i molt agradable. És net i elegant, però molt ric en matisos, i convida a anar-ne gaudint de mica en mica, alentint el glop. A la boca, l'equilibri entre acidesa i intensitat de fruita és molt exacte i el vi és fresc. Sense ser, de cap manera, prim, té aquell pas de boca que concentra el pes en l'eix de la llengua. M'agrada molt. A mida que va rebent aire, creix una mica en volum i es fa, com és natural, més ufanós. Els tanins hi són presents, però són elegants. Al final del tast, com ja passava amb la collita anterior, hi ha un puntet amargós que no fa nosa. Crec que aquest 2007 és lleugerament més complex que el 2006.

Tot i que les vinyes i el celler estan lleugerament enclotats —passen fàcilment desapercebuts— pels finestrals de la sala de tast es veu la carena de l'Albera. La Carme em dóna a tastar una novetat del celler. Es tracta d'un Carinyena cent per cent que m'enamora. Diria que arreu del nostre país s'estan fent coses prodigioses amb algunes vinyes velles de carinyena. Al Priorat —no cal dir-ho— però també a l'Empordà. A nivell personal, crec que cada dia que passa m'atreuen més aquestes vinificacions de la Carinyena, sedoses, perfumades i complexes.

Aquesta carinyena de Vinyes d'Olivardots du el nom Vd'O 1.07. El dígit "1" fa referència a que és el primer vi de la col·lecció Varietats de Terrer. Se n'han fet només 2.585 ampolles i du el lema "Samsó - Pissarra". A la collita 2008 hi haurà, a més d'aquest Samsó-pissarra també un Sansó-granit. Es tracta de dues vinyes velles situades en terrenys allunyats i diversos. La de granit té més de cent anys i és a Capmany, prop del celler, i la de pissarra és a Vilamaniscle, a tocar de l'eix de l'Albera. He tastat els dos vins —encara a la bóta— i la diferència és espectacular. Serà un plaer poder comparar dos vins que, nascuts de la mateixa varietat de cep i criats com a germans bessons, mostraran amb claredat indiscutible la força del seu terrer.

Un dia de novembre, a Porrera

2010-11-19T19:50:00.010+01:00

El Tasta Porrera és una festa que sembla feta a mida dels que estem seduïts per aquesta terra i els seus vins. La idea és simple: coincidint amb la festa major d'hivern, els cellers de Porrera ofereixen, a la plaça del poble, un tast dels seus vins. A més, els restaurants s'afegeixen a la festa amb diversos guisats saborosos i els vins es poden comprar a preus rebaixats. El que fa que aquesta idea simple doni lloc a una diada memorable és l'organització acurada i, per damunt de tot, la grandesa dels vins que es conreen i es crien en aquesta vall privilegiada.

L'ambient del Tasta Porrera 2010 és festiu i aquest dissabte de novembre vessa de sol de tardor i té només aquell punt just de frescor que ve de gust. Els organitzadors ens ofereixen copes de molt bona qualitat —Riedel i Schott— i els cellers no són gasius a l'hora d'omplir-les. Hi ha força gent, però l'espai és prou ampli. Vaig trobant bloggers amics que, com he fet jo, no han faltat a aquesta cita. Com en Demos, de elVi.net, amb la seva llibreta i el seu nas privilegiat. O en Joan, de wine@catalonia, un blog en anglès que fa una feina excel·lent de cara a la visibilitat internacional dels nostres vins. També hi havia una bona representació dels Envinats, sempre amatents a l'hora de tastar amb exactitud els nostres millors vins.

Em va satisfer molt veure l'alt nivell enològic del públic de la festa. Més enllà que hi havia força gent prenent notes de cada tast, s'hi feia palès un ambient general de veritable apreciació sensorial del vi, de concentració en el tast, de valoració, comparació i debat de les virtuts i, si fos el cas, mancances, de cadascun dels vins. Fa goig veure que, de gent d'aquesta mena, en som cada dia més i més!

Pel que fa, estrictament, als vins que es podien tastar, quin munt de propostes delitoses! quina multiplicitat de petits —o grans— plaers! Deixant per un instant de banda que cada vi és un món, jo diria —assumint el risc de semblar poc estricte o massa acontentadís— que la gran majoria dels vins del Tasta Porrera 2010 tenien en comú que eren francament bons, decididament notables en la seva qualitat. Dit això, deixeu-me que destaqui algun vi concret.

Clos Dominic és sempre un valor segur i els seus vins —del Clos Petó a les Seleccions— no deixen mai de donar-me plaer. El Clos Petó 2008, malgrat ser el vi més petit del celler, té el tremp dels seus germans grans. Ple de fruita, pur i persistent, traspua una certa complexitat i és molt agradable de beure. Diria que és, en la seva zona de preus, un dels campions del tast. També s'oferia al tast el Vinyes Baixes 2007, complex i elegant, de gran classe.

Les Eres 2006, del celler Joan Simó, estava magnífic de forma, amb un nas perfumat i madur que donava pas a sensacions elegants, amb volum i recorregut.

L'Ardiles 2005 del celler Merum Priorati va ser, per a mi, una descoberta molt notable i un dels vins que més em va impressionar de tots els que vaig tastar. Potent i voluminós, opulent i ple, important en les sensacions de fruita molt madura.

En l'altre extrem de l'espectre, hi havia el Martinet degustació 2005 #2, un extraordinari syrah-cabernet amb un 10% de garnatxa. Al nas, subtil, elegant, delicadament perfumat. A la boca, impecablement equilibrat, amb una "linealitat" poc habitual i una elegància que el fa interessantíssim.

El Celler de l'Encastell és un celler de Porrera que també em mereix un gran respecte. Vaig tastar el seu Roquers de Porrera 2006 i me'n vaig enamorar. Un bon equilibri entre elegància i potència i una certa puresa d'aromes són els seus punts forts. Dit pla i curt: és molt bo.

El celler Vall-Llach ens presentava el seu Idus 2008, que és "molt Priorat", amb molta fruita i molt de cos i una poderosa matèria que encara s'ha d'acabar d'integrar millor. Crec que, si li donem el temps que li cal, serà una ampolla excel·lent.